Avui m'ha passat una anècdota que m'ha provocat un dubte que de ben segur us hi heu trobat més d'una vegada. Jo diria que, malauradament, us hi heu trobat més d'un cop. Es tracta de decidir si dónes ajuda econòmica a qui te'n demana pel carrer, i no saps si els motius que et justifica són reals, ni si realment farà bon ús dels diners que li puguis donar.
La topada d'avui, però tenia una singularitat especial, ja que jo coneixia qui m'aturava pel carrer i ell ni ho sabia. No ho podia recordar. És un noi jove que vaig tenir l'ocasió de conèixer en qualitat de regidor d'Arenys, poques setmanes abans d'acabar la meva etapa al Consistori.
El noi, que és d'un poble veí, ja comença a ser conegut per molta gent. És un noi, major d'edat, que se'n va de casa, i els seu pare es fa un tip d'anar a buscar més lluny o més a prop. Això va passar a Arenys, i vaig poder conèixer el pare. Estava desesperat perquè no podia ingressar-lo enlloc.
Precisament, una de les descobertes que m'ha preocupat com a regidor d'Acció Social, ha estat adonar-me de les grans dificultats que tenen els familiars de persones amb problemes de discapacitat mental, per poder-los ingressar en un centre. No he tingut temps d'estudiar per què passa això, i com es podria solucionar. Les conseqüències les pateix, en primer lloc la família, però també l'administració més propera, és a dir, els ajuntaments.
El noi que m'ha aturat aquest matí, s'ha sorprès quan després de demanar-me on trobaria la pensió de Cerdanyola, li he dit que el que havia de fer era anar al seu poble, esmentant el nom del poble. Com ho saps? Doncs perquè et conec. Sé qui ets i sé que el teu pare t'estima i voldria que hi tornessis. On estaràs més bé que a casa teva?
Li he demanat si volia que telefonéssim el seu pare perquè el vingués a buscar, però m'ha dit que tenia una entrevista de feina i no el podria recollir. M'ha comentat que agafaria el tren, però que havien col·locat unes tanques massa altes per poder-les saltar. I llavors m'ha demanat els diners per comprar el bitllet de tren.
És en aquest moment que no saps què has de fer. L'ideal hauria estat acompanyar-lo a l'estació, comprar-li el bitllet, i esperar que pugés al tren. Amb la possibilitat que baixés a Sant Andreu de Llavaneres. Però érem massa lluny i no podia anar amb ell i dedicar-li tota aquesta estona, que hauria estat el millor.
Si no li donava l'euro i quaranta-cinc cèntims, que m'ha dit que costava el bitllet, no tenia sentit que l'animés a tornar a casa, però si li donava, podia ser molt bé que no ho fes servir per comprar-se el bitllet, i es quedés a Mataró.
En Manel, que m'acostuma a llegir, segur que hauria sabut com reaccionar. Jo, he accedit a donar-li els diners, però li he fet prometre que agafaria el tren fins al seu poble. M'ho ha promès, i hem encaixat les mans. Li he dit que trucaria al seu pare per assegurar-me que hi havia anat, i li he demanat que no em fallés. M'ho ha promès. Què haurà fet el noi? He escollit la millor opció? no ho tinc gens clar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada