Abans de posar-me a escriure el post d'avui, he estat mirant el programa APM de TV3. És l'única manera que tinc de veure trossos de programes decadents de les televisions privades espanyoles. Ric, perquè hi ha coses molt gracioses, però en el fons ploro. Em fa vergonya el nivell d'ignorància dels protagonistes. Sabeu què penso? penso en persones grans que estan resignades a morir, perquè no entenen res del que està passant ni poden fer res per evitar-ho. És trist, perquè jo encara no sóc tan gran!
Acostumo a llegir els escrits de Sebastià Alzamora, a l'ARA, que trobo interessants. Simples, però ben trobats. Avui parlava de dues anècdotes recents a mitjans de comunicació. La d'Anthony Weiner, que es dedicava a enviar, a través de Twitter, fotos semi-despullat, i la de la lesbiana Amina Arraf, que en realitat es tractava d'un blogaire resident a Instabul. A partir d'aquí la xarxa s'ha mobilitzat per reclamar la llibertat de l'Amina, i atacar el govern sirià.
En Sebastià Alzamora es fa una pregunta important: Què podem pensar d'uns mitjans i d'una ciutadania disposats a donar per vàlid qualsevol contingut que li arribi a través de la xarxa, sense contrastar-lo ni sotmetre'l a una mínima anàlisi?
Tenim un problema, i és precisament la fiabilitat de tota la informació que ens arriba. Podem creure'ns-ho tot, o no creure'ns res. Són dues posicions radicals, que no són útils. "Contrastar" aviat és dit, però difícil de fer. No reobriré la polèmica sobre els mitjans de comunicació, però seria bo per a la nostra societat que la premsa i la televisió, fossin curosos amb les notícies que difonen. Que separessin la informació de l'opinió, i que ho contrastessin abans de proclamar-ho.
Jo ho he patit, però en el fons ho patim tots, perquè quan ens informen malament, estan perjudicant els actors, però també els receptors de la notícia. L'engany fa molt mal, i en el cas de l'Amina Arraf, tal com diu l'articulista, no ajuda gens als moviments opositors sirians.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada