Turcs a Alemanya

Més d'una vegada quan defensem l'aprenentatge del català per part dels immigrants a casa nostra, posem l'exemple de què fan els immigrants a Anglaterra o Alemanya, sinó aprendre l'anglès i l'alemany, per poder trobar feina i integrar-se en aquells països. Avui, però m'ha cridat l'atenció la notícia sobre les declaracions del primer ministre turc, de visita a Düsseldorf, en què animava els immigrants turcs a aprendre abans el turc que l'alemany i denunciava que obligar-los a aprendre l'alemany va en contra de la llei internacional.

M'imagino que l'actuació d'Erdogan ha estat una provocació per l'oposició que el govern alemany practica sobre l'entrada de Turquia a la Unió Europea. Si no és això ja no sé què creure'm. De fet els darrers moviments al nord d'Àfrica ha fet trontollar molts esquemes. Els àrabs han gosat alçar-se contra uns quants dictadors que els han tingut esclavitzats durant molts anys. Fins ara semblava que les atzagaiades dels seus presidents eren seguides i ben vistes pels seus súbdits, sense que en cap moment es posessin en dubte. És ben cert que veiem el que ens deixen veure, i de cop ens obren els ulls i no entenem res.

La por a una entrada massiva d'immigrants procedents del nord del continent africà, ha fet que Occident acceptés l'amistat d'uns dictadors que han fet el que han volgut i quan han volgut. L'olla s'ha trencat i ningú ens dóna cap tipus de garantia sobre les conseqüències cap als nostres països. El futur dels ciutadans revoltats també és incert. Líbia, amb 42 anys de dictadura i sense una oposició estructurada ni tans sols definida, ho té magre per avançar l'endemà de la caiguda del dictador.

Erdogan s'equivoca, perquè els turcs emigrats han d'aprendre alemany, perquè és l'idioma del seu nou país d'acollida, perquè s'han de poder relacionar amb els seus conciutadans. Encara no parlo d'integració, simplement de relació. Tot això sense renegar de la seva cultura, la seva llengua, la seva història. Erdogan hauria de preocupar-se que els turcs emigrats a Alemanya tinguin tots els seus drets reconeguts, que no siguin ciutadans de segona, i deixar-se de collonades sobre l'idioma. Una persona que viu amb reconeixement, respecta l'altre i no renuncia els seus orígens.