Hipocresia aquí i allà

La taca de Tunísia s'ha anat escampant i ara és Egipte on hi ha els enfrontaments entre manifestants, que volen que el president Mubàrak se'n vagi, i la policia, i també a Jordània reclamen la retirada del seu primer ministre, o al Iemen... La situació de crisi econòmica d'aquests països ha pogut més que el despotisme en què els respectius governs han subjugat la població, i la iniciativa de Tunísia ha estat seguida per altres països, de qui ningú s'ho hagués pogut imaginar.

Es tracta de països que tenen bones relacions amb Occident, o millor dit, que els tirants que tenen o tenien com a governants eren ben vistos pels països occidentals. Ara ningú sap què dir ni què fer. Avui Hillary Clinton se les veia i se les empescava per quedar bé amb tothom, i resultava curiós veure fotografies reproduïdes pels diaris, amb Felipe González, Aznar o Zapatero encaixant les mans amb el fugitiu president de Tunísia.

És en situacions com aquestes quan t'adones de la hipocresia humana. És quan veus la crua realitat de les persones i les seves relacions. És quan la misèria humana surt a la llum i retrata tothom. Interessos de país? interessos generals? o bé interessos personals?

Aquesta tarda parlàvem d'una cosa ben diferent, però que també em deixava irritat, perquè t'adones de la dificultat de treballar amb persones, de manera honrada, sincera, sense traïdoria, amb transparència... Com pot ser que hi hagi persones que només actuen per lluïment personal, sense importar-los el mal que puguin fer? que vulguin fer creure que treballen, i que ho fan amb esperit de servei. I em preguntava com i què podia fer per obrir els ulls a la gent; per deixar en evidència les persones que enganyen.

Perquè sortosament (això espero) no viuré situacions com les actuals de Tunísia o Egipte, però no calen si el que vols és desemmascarar qui utilitza el poder per benefici propi, o simplement aquell que no respon a la responsabilitat assumida. Això ho podem fer sense moure'ns, parant l'orella, obrint els ulls. En trobarem al nostre costat i no ens podem resignar a simplement aguantar-los.