Hem començat el nou any amb la tranquil·litat d'haver tancat l'anterior més o menys quadrat, amb dèficits econòmics i socials, però amb components optimistes de cara al futur. Una quadratura, doncs, que té en compte els futuribles, però era l'única manera de tancar l'exercici.
La tarda ha estat interessant, amb una conversa profunda, però sense posar-nos nerviosos. Es podria dir que ha estat una reflexió del passat, per acabar fent projeccions de cara el futur. Una conversa sense interrupcions, i amb molta complicitat. Ens coneixem molt bé, des de molt petits, però no sempre ens acceptem, perquè som molt exigents i no acceptem la renúncia, ni el desencís, ni l'excusa barata, ni la derrota... Sempre ens ha agradat plantejar dubtes a la nostra feina i buscar cinc potes al gat. És una manera de millorar personalment i professional, encara que a vegades voldries ser menys exigent. No som perfectes, ni ho pretenem, encara que ens ho tirem en cara.
Li comentava que em feia molta ràbia la gent gandula. Aquella gent que no fa res, no pas perquè no pugui, sinó perquè no vol. Perquè és simplement gandul. I encara m'agradaven menys aquells que fan veure que treballen, i enreden els altres. N'hi ha que són molt hàbils. Em responia que tampoc eren sants de la seva devoció, però que a la vida sempre n'hi ha hagut i que un se n'ha de fer pagues. Jo li comentava que no hi voldria tornar a col·laborar en cap projecte, perquè sempre em tocava fer l'exercici a mi, i ens posaven la mateixa nota, i si alguna hora deixava que ho fessin els altres, llavors no ho presentaven i ens suspenien a tots.
M'ha comentat que ell encara s'ho passava pitjor amb gent que tenia com a superiors, que no donaven la talla. Que els havia de creure, sense poder posar en dubte les seves instruccions, sabent com sabia que eren errònies. Em deia que alguna vegada havia intentat donar la seva opinió i l'havien fet callar. Segons el meu contertulià, cada vegada s'ho passava pitjor, tot i que confiava que a no trigar massa tot podria canviar.
Jo també li he dit que els dies eren comptats i que ara em tocava pensar molt bé què volia fer aquest 2011. Continuar de la mateixa manera no em semblava bé, ni era bo per a la meva salut. Em comentava que no estava a les seves mans poder prendre cap decisió, sinó que confiava que fossin els altres que veient el paper que jugava el seu cap, decidissin canviar-lo i portar-lo a un altre departament. Ell preferiria que el despatxessin per no perjudicar a ningú més. Imagineu-vos si el veu malament!
D'alguna manera no vèiem malament el futur immediat, i l'esperança de canvis en positiu ens acompanyava. Ell m'envejava que jo ho tingués a les meves mans, però l'he animat a forçar la màquina, i si més no canviar de departament o empresa, i no haver d'esperar que li canviessin el cap, però ho veia molt complicat. De fet té la meva edat i els canvis no són fàcils.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada