Carrera electoral, marcant posició

Les eleccions al Parlament de Catalunya vénen, a la meva manera de veure, condicionades per les consultes sobiranistes que es varen organitzar al territori català, i probablement tenen també l'ajuda de la sentència del Tribunal Constitucional al recurs presentat pel Partit Popular espanyol. D'alguna manera els partits s'han definit en temes que sovint fa por de parlar-ne clarament, i s'acostuma a deixar més o menys ocult perquè no provoquin desbandades. 

El Partit Popular s'ha tret la son de les orelles i està intentant demostrar que no és necessari votar l'opció de C's, perquè ells són prou clars defensant la unitat de l'estat i de la llengua castellana. El PP vol créixer per donar ales als seus seguidors i animar-los per a les properes eleccions generals. Rajoy està present a Catalunya perquè creu que la seva victòria depèn en gran mesura del creixement de seguidors a Catalunya.

Per la seva banda Montilla, ahir ja en parlava, ha deixat clar que vol una Espanya federal i rebutja el pacte a tres amb partits que estan per a la independència. Dóna a entendre que sacrifica les possibilitats de continuar governant, per aconseguir una consistència més gran amb les idees clares, sense embuts ni enganys.

ERC necessita convèncer els seus afiliats i seguidors que l'única alternativa per a la independència són ells i no pas les opcions que han aparegut darrerament amb Carretero i Laporta al capdavant, però que malgrat l'enrenou a Internet, les estadístiques no els donen presència al Parlament. ERC ha governat i per tant ha rebut el desgast que tenen els partits que o bé no existien o estaven a l'oposició. El canvi de líder els pot ajudar a donar més força el seu discurs electoral i convèncer que ara ja no poden pactar amb grups que no defensin clarament l'autodeterminació i la independència de Catalunya.

CIU és el més ambigu en el seu discurs. Va de guanyador, perquè així li auguren les estadístiques, i per això evita definicions massa evidents que pugui fer dubtar els seus simpatitzants. CIU realitza la campanya dels que se senten guanyadors i engresca els que, sense tenir gaire clares les idees, es volen apuntar a l'equip guanyador. Ningú sap amb quina força exercirà per aconseguir el referèndum d'autodeterminació, ni com influirà a Madrid per aconseguir més autogovern per a Catalunya. La indefinició de CIU li pot donar més vots, encara que ens deixi un país a les palpentes.

Qui té més a perdre és ICV a qui li interessaria reproduir el tripartit, com a única possibilitat de seguir en el govern de la Generalitat. Tot fa pensar que els resultats electorals li donarà el sostre mantingut de seguidors fidels, incapaços d'engrescar a més gent, però sense perdre els incondicionals.

C's, com deia més a munt, necessita aixecar la veu i distanciar-se del PP. Convèncer els dubtosos que només ells defensen la unitat d'Espanya des d'una posició ambigua entre dreta i esquerra, depenent de les persones i de les agrupacions que tenen escampades arran del territori català.

L'entrada de nous partits al Parlament passa per les opcions independentistes de Laporta i Carretero, la primera sense cap transparència del model de país que vol, al marge de la seva independència, i la de Carretero més definida, però amb molts dubtes després del seu pas per la política dins les files d'ERC. Per acabar hi ha la Plataforma del vigatà Josep Anglada que pretén entrar al Parlament amb l'única obsessió dels mals de la immigració i que li va donar bons resultats a les passades eleccions municipals.