La jubilació a debat

El Senat francès ha aprovat l'edat mínima de jubilació als 62 anys, quan fins ara era als 60. A casa nostra, on la jubilació està prevista als 65 anys, ja fa dies que es rumoreja que pot passar als 67. Veure com al país del costat s'ha mogut fitxa, pot afavorir que el govern espanyol faci el mateix.

Els de la meva promoció ho veiem molt a prop i, per tant, el retard en dos anys sembla que ens afecta especialment. Potser per allò del compte enrere, esperant la jubilació per canviar de feina o d'activitat, per ser més precís.

Avui també es parlava del document que ha tret els "100 economistes" on es demana la cotització durant 40 anys i que es tingui en compte tots els anys cotitzats i no només els darrers. Si el retard de la jubilació en dos anys, pot representar un petit inconvenient, la proposta dels "100 economistes" afectaria molt més, sobretot pel nombre d'anys de cotització, en un país en què cada vegada es comença a treballar més tard, per les dificultats dels joves en trobar feina. No és el mateix del que passava en l'època dels nostres pares, que començaven a treballar als 14 o 16 anys, i quan arribaven als 65 anys en portaven cinquanta de treball.

És cert que cal assegurar la capacitat del sistema per fer front al cost de les jubilacions, però és important que abans de prendre una mesura definitiva, s'estudiï bé les conseqüències d'un mal pas. Que no torni a passar el que està succeint amb el nostre govern, que pren decisions sense madurar i després li toca tirar enrere.

Amb la jubilació no es pot jugar, perquè arriba quan la persona ha estat treballant durant molt temps, amb la il·lusió d'assegurar el seu futur, i amb menys recursos per defensar-se. Massa sovint hem vist perillar la dignitat de les persones per culpa d'una mala jubilació. És per això que cal pensar-ho dues vegades abans de decidir res que ens haguem de penedir.