La Diada, segona part

Aquest  vespre tenim problemes amb l'electricitat i no sé si podré escriure i penjar el meu post. Un post en què volia parlar de la intervenció del president Montilla a Madrid, dins dels actes de la Diada de l'Onze de setembre a la capital d'Espanya.

Montilla recupera el missatge que fa temps va iniciar, de fer veure a Espanya que Catalunya no es queixa perquè si, sinó que hi ha un cert cansament i sensació de frustració, que condueix a que surtin les proclames independentistes. Un discurs que vol fer veure que no es pot jugar amb foc sense perill de cremar-se, i que els sentiments independentistes no són fruit d'una casualitat.

Montilla parla com a president d'un país en què la seva opció, la federalista, potser no és la majoritària, però que si més no en aquests moments, està molt poc considerada pels defensors de l'opció de moda, la independentista. Una moda que hi ha qui pretén que ho arrasi tot al seu pas, fent sentir culpables els que no pensen de la mateixa manera, com si se n'haguessin d'amagar. Una moda que avergonyeix fins i tot a qui s'ha sentit independentista, però amb projecte de futur, amb respecte a tots i acceptant l'opinió majoritària.

Però també cal parlar del recorregut de la campanya electoral en què cada partit polític està dirigint els canons, preparant les estratègies per superar l'obstacle del 28 de novembre. El principal adversari no és tal altre partit, sinó l'abstenció, el desencís, la desafecció política.

Els partits polítics i els seus dirigents ho han fet prou malament, com per allunyar la ciutadania de la política, convertint-la en una cosa estranya, com si no tingués res a veure amb ells. I ara, que surt una idea força compartida, no són ni capaços d'anar junts, per allò de sumar, sinó que es deixen portar per l'ànsia de protagonisme. Ningú cedeix terreny i això és el que podreix la política.