Cada terra fa sa guerra

Per a una persona com jo que es mira la situació política d’Itàlia sense aprofundir, basant-me en les notícies que apareixen a la premsa espanyola i a vegades limitant-me als titulars, el que passa a Itàlia resulta difícil de creure. La impressió que tens és que en aquell país Berlusconi fa i desfà sense que ningú li pugui posar obstacles, ni polítics ni judicials.

Aquests dies hem pogut llegir les baralles que ha tingut amb el fins ara soci de coalició, sense que d’entrada pugui semblar la fi del seu poder. L’oposició està molt malament, però el que més estranya és que el poder judicial tampoc fa res contra tot el que podem llegir sobre Berlusconi.

M’imagino que per poder opinar s’ha de viure a Itàlia, i probablement ho entendríem millor. És allò que des d’aquí ho mirem amb els nostres paràmetres, que són diferents als italians. Aquí també tenim dubtes sobre l’actuació del nostre poder judicial, i concretament amb la independència vers el poder legislatiu. A Itàlia, però aparentment sembla que es tracta més d’actuacions personals, no tant en l’òrbita de les idees sinó dels interessos personals dels polítics.

Penso que els models no són exportables i es fa molt difícil d’entendre perquè passen les coses si no es viu al lloc on passen. D’aquí la importància de la política de proximitat, i per aquí aniríem a defensar l’autogovern de nacions diferenciades de la resta de l’estat. Madrid no pot entendre la realitat catalana si la mira des del punt de vista centralista. No pot comprendre els anhels dels catalans si no sap veure que les relacions centre-perifèria no funcionen. Ja no parlo de la història ni dels sentiments identitaris, sinó tan sols em refereixo a la manera d’organitzar-nos i les dificultats de governar des de la distància.

Cada cosa al seu temps i ara el que toca, políticament parlant, és parlar dels preparatius de les eleccions autonòmiques, les estadístiques i els noms de les llistes. Avui es confirmava que Saura ja no es presentarà per diputat. Amb ell desapareixen els protagonistes del pacte del Tinell. S’ha passat full a una etapa de la política catalana. Ara caldrà veure com s’escenifiquen els canvis. Uns canvis que de ben segur no estaran influïts per aquests líders nouvinguts que es pensen que porten la solució a tots els nostres mals. La societat és més intel•ligent del que ells pensen i el seu ressò passarà gairebé inadvertit.