Si ahir parlava de transparència i de dir sempre la veritat, avui podria parlar d'aquell defecte que s'acostuma a tenir en què es veuen les coses d'un sol color, com si portéssim les ulleres de color groc i fóssim incapaços d'adonar-nos-en.
No sé si m'ha quedat gaire bé la metàfora, però en tot cas queda clar que hi ha persones que només veuen les coses com els convenen i tenen la mala traça de veure malament tot allò que fan els altres. Si us hi fixeu no tenen mai la culpa, o això és el que es pensen, deixant-la per als altres.
En parlàvem aquesta tarda i arribàvem a la conclusió que l'egoisme i les ànsies de protagonisme són males companyes de viatge, sobretot quan no pots escollir amb qui vols anar, i toca qui et toca. El pitjor que pots fer, però, és cedir per una falsa educació, sabent que l'altre no ho faria mai.
El dia ha estat gris per la boira que es passejava pel Maresme, una comarca que no acostuma a veure-la gaire sovint, però quan això passa, és realment interessant. M'he fixat com feia desaparèixer l'horitzó, barrejant mar i cel, difuminant-los. Aquesta grisor dominava les ments.
Ah, i la reclamació no té cap sentit, encara que hi hagi qui no ho pensi així. No pots pretendre estar qüestionant les ofertes tot el temps, sense voluntat d'arribar a un acord. No té cap sentit, ni cap sortida possible. Si cal estripar les cartes, les estriparem amb el cap ben alt i convençuts de la feina ben feta.
No sé si m'ha quedat gaire bé la metàfora, però en tot cas queda clar que hi ha persones que només veuen les coses com els convenen i tenen la mala traça de veure malament tot allò que fan els altres. Si us hi fixeu no tenen mai la culpa, o això és el que es pensen, deixant-la per als altres.
En parlàvem aquesta tarda i arribàvem a la conclusió que l'egoisme i les ànsies de protagonisme són males companyes de viatge, sobretot quan no pots escollir amb qui vols anar, i toca qui et toca. El pitjor que pots fer, però, és cedir per una falsa educació, sabent que l'altre no ho faria mai.
El dia ha estat gris per la boira que es passejava pel Maresme, una comarca que no acostuma a veure-la gaire sovint, però quan això passa, és realment interessant. M'he fixat com feia desaparèixer l'horitzó, barrejant mar i cel, difuminant-los. Aquesta grisor dominava les ments.
Ah, i la reclamació no té cap sentit, encara que hi hagi qui no ho pensi així. No pots pretendre estar qüestionant les ofertes tot el temps, sense voluntat d'arribar a un acord. No té cap sentit, ni cap sortida possible. Si cal estripar les cartes, les estriparem amb el cap ben alt i convençuts de la feina ben feta.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada