Un parèntesi verd

Quan aconsegueixes enfilar-te per sobre el terreny t'adones que estem envoltats de cases, edificacions i ciment. De tant en tant hi ha un forat verd, però no suficient com compensar tot el que hem arribat a construir. Això passa aquí al Maresme, una comarca que podria haver estat molt més castigada, i d'això n'hi ha exemples a altres contrades, però que déu n'hi do el que hem estat capaços de fer.
Jo estava acostumat de veure més espais verges, més espais verds sense construccions humanes o amb la mínima expressió. La sensació de veure verd al teu voltant i divisar molt de terreny sense concentració humana, l'he perdut i quan la puc experimentar, la valoro molt més.

Avui ha estat un d'aquests dies en què t'adones que al nostre país hi ha extensions de terreny sense persones. Avui hem estat al Santuari del Far, a mig camí de Vic a Olot, per la carretera de Cantonigròs i fins ara la carretera més utilitzada per anar d'una a l'altra ciutat. Al Far, malgrat tingui molts visitants, pots estar una bona estona sense sentir parlar a ningú, sense escoltar el motor d'un cotxe, ni cap emissora de ràdio o televisió. I malgrat això no deixes d'estar al mig de la civilització.
La visibilitat d'aquesta tarda no era excel·lent. La calor que hi feia produïa una calitxa que no et retallava bé les muntanyes del fons. El Montseny, el Collsacabra, amb els cingles de Tavertet, l'agulla de Rupit, i davant Vallclara.
És una tirada de cotxe, des d'Arenys, però et permet un contacte amb la natura i retrobar-te amb els roures, les alzines, els avellaners, algun faig, i el boix, la ginebra i el bruc, unes espècies molt comuns per aquelles contrades i al nostre país en general.
Avui celebràvem sant Jaume, el sant de l'avi a qui felicito també des d'aquest post, i a tots els jaumes que es passegin per aquest bloc.