Avui la premsa es feia ressò de la possible fusió de tres o potser quatre caixes catalanes. Les caixes de Sabadell, Terrassa i Manlleu fa un parell de mesos que estan negociant la seva possible fusió a qui s'hi afegiria la Caixa de Manresa. Sembla ser que la Generalitat ho avala i també ho veu bé el Banc d'Espanya. No hi ha dubte que enfortir les caixes és una bona mesura per enfortir el sistema financer i poder afrontar qualsevol crisi financera amb millors condicions.
Avui, a arenyautes, corria un escrit queixant-se de les limitacions creditícies d'aquests moments, després d'uns quants anys de disbauxa, contraposat amb els crèdits que la banca està donant als equips de futbol, i en concret parlava de La Caixa i el Real Madrid.
De fet, sense voler fer demagògia, fa molta ràbia veure com els diners que l'estat va avançar a la banca no acaba d'arribar a les famílies i les petites i mitjanes empreses, i que en aquest mateix entorn puguin haver aquests avals, amb empreses carregades de deute, però que tenen la garantia que no fallaran. Garantia? si garantia. Oi que els ajuntaments no poden fer fallida?
Ahir llegia que ICV volia fer alguna pregunta o algun intent perquè no fos possible aquests endeutaments. De fet són legítims, probablement, però èticament ja no són tan clars, i a mi, particularment, sigui el Madrid o sigui el Barça, em fa mal. No ho veig bé. Reconec que crec en un cert control perquè no es pugui fer qualsevol cosa. L'experiència demostra que es sol estirar la corda més del compte.
Enfortirem la banca catalana, concretament les caixes, però hauríem de pensar que és en benefici de tots i no pas dels més rics, perquè sinó passarà allò que es diu que els bancs només deixen diners als que en tenen. Tampoc els han de llençar, com ha passat i per això som on som, però no poden pagar justos per pecadors i si les famílies i les petites i mitjanes empreses no poden comptar amb crèdits, difícilment farem créixer l'economia del nostre país. El futbol ens distraurà, però no solucionarà els nostres problemes.
Avui, a arenyautes, corria un escrit queixant-se de les limitacions creditícies d'aquests moments, després d'uns quants anys de disbauxa, contraposat amb els crèdits que la banca està donant als equips de futbol, i en concret parlava de La Caixa i el Real Madrid.
De fet, sense voler fer demagògia, fa molta ràbia veure com els diners que l'estat va avançar a la banca no acaba d'arribar a les famílies i les petites i mitjanes empreses, i que en aquest mateix entorn puguin haver aquests avals, amb empreses carregades de deute, però que tenen la garantia que no fallaran. Garantia? si garantia. Oi que els ajuntaments no poden fer fallida?
Ahir llegia que ICV volia fer alguna pregunta o algun intent perquè no fos possible aquests endeutaments. De fet són legítims, probablement, però èticament ja no són tan clars, i a mi, particularment, sigui el Madrid o sigui el Barça, em fa mal. No ho veig bé. Reconec que crec en un cert control perquè no es pugui fer qualsevol cosa. L'experiència demostra que es sol estirar la corda més del compte.
Enfortirem la banca catalana, concretament les caixes, però hauríem de pensar que és en benefici de tots i no pas dels més rics, perquè sinó passarà allò que es diu que els bancs només deixen diners als que en tenen. Tampoc els han de llençar, com ha passat i per això som on som, però no poden pagar justos per pecadors i si les famílies i les petites i mitjanes empreses no poden comptar amb crèdits, difícilment farem créixer l'economia del nostre país. El futbol ens distraurà, però no solucionarà els nostres problemes.
NARCÍS SERRA I SERRA,
ResponEliminaIII. CATALUÑA Y SUS BANCOS VS. CATALUÑA Y SUS CAIXAS.
LA CAIXA, RIOFISA… FUTURAS QUERELLAS… FUSIONES.
Rafael del Barco Carreras
No puedo por menos de insistir una y otra vez con el personaje. Está en el CANDELABRO, perdón “candelero”. La broma atenúa la acidez que me despierta ese rostro de monaguillo bueno, a rebosar de doblez, dureza y malicia. Mi pesadez la exige el artículo repetido y reflejado en imágenes sobre su posible “jubilación” en www.lagrancorrupcion.blogsot.com
Más insistencia. Serra pretendía ser el Presidente de LA CAIXA, en réplica a su “padrino social” JUAN ANTONIO SAMARANCH TORELLÓ y a su tío y padrino “oficial” NARCISO DE CARRERAS, de cuando lo de Narcís no se usaba aun en Barcelona. El cargo es mucho más importante y rentable que ser Presidente del PSC o Vicepresidente del Gobierno, y sin necesidad de engorrosas elecciones, con la “amigocracia de intereses” basta.
No son chismes, actuó de lleno para suceder a Samaranch en 1999, pero aun bullía la dimisión de Vicepresidente por el escándalo del espionaje ilegal y guerra sucia. ¡Si eso no es gansterismo que venga Dios y lo vea! Quizá al propio espiado Rey y a la Princesa en LA CAIXA no les agradara saludar a tan rasputiniano personaje. Lo intentaría de nuevo en la jubilación (forzada por la nueva ley de caixas) del franquista JOSÉ, su nombre cuando trasladado de su cargo oficial en Madrid ocupó la dirección general de la Caja de Pensiones, y después JOSEP VILARRASAU SALAT, y con su sucesor RICARDO FORNESA RIBÓ, un gran práctico de la Bolsa… pero las fuerzas más vivas de Cataluña ya no se fiaban de él… quizá ni SAMARACH, Presidente de Honor Vitalicio de LA CAIXA… razón tenían.
En 2005 se contentó con la CAIXA DE CATALUÑA, presidida por su primo Antonio Serra Ramoneda, y cuando era la PROVINCIAL por su padrino SAMARANCH. Una “perita en dulce”, la de Cataluña, podrida, pero “perita”. Un excelente peldaño para coleccionar CONSEJOS bien retribuidos, y esa fue la primera de sus ocupaciones, invertir para conquistar sillones, hasta que el chorro de dinero se acabó, y saltaron alarmas y desastres.
En su currículum existen muchas más sombras que el espionaje, obsesión de todo trepa para desbancar a quien estorbe su escalada. La “financiación” del muy pobre PSC cuando él es elegido Alcalde, 1979, se subsana con Javier de la Rosa (caso Consorcio de la Zona Franca) completado con el sistema FILESA (CHANTAJE y EXTORSIÓN). Contribuiría a la quiebra del Banco Garriga Nogués, aunque salvaría a Javier de una condena segura, entre otras consideraciones por cobijarse bajo la misma sombra, Samaranch. La memoria de los “viejos” de tanto sanedrín barcelonés alcanza mucho más de 30 años. LO SABÍAN TODOS Y TODO.
Debería aceptar un lujoso retiro. Al igual que su socio Pascual Maragall. Tiene colección de CONSEJOS DE ADMINISTRACIÓN. Dinero más que suficiente, pero… ¿y el Poder?... la ambición de toda su vida. A los 65 años, y por su extraña idiosincrasia, lo necesita al parecer hasta biológicamente. En una Sociedad tan corrupta como la barcelonesa y española puede ejercer el del MIEDO QUE DESPIERTA.
Tiene tantos ases en la manga como posibles querellas si los socialistas perdieran el Poder… INMOBILIARIA COLONIAL SA… O LA PARALELA RIOFISA… su intervención en las extrañas compraventas, con la Tele realzando su presencia, donde se podrían aplicar los argumentos utilizados en mis TRES AÑOS PREVENTIVO… y si algún día se levantaran las alfombras del actual CONSORCIO DE LA ZONA FRANCA, asociado según sus declaraciones a su CAIXA DE CATALUÑA… las cifras de los DE LA ROSA ¡una insignificancia! Con por cierto vocal y consejero común entre las dos inmobiliarias más importantes de Barcelona, una pública y otra privada, JUAN ROSELL LASTORTAS.
Y dejaré para otro día las sospechosas empresas de TASACIÓN... continua en www.lagrancorrupcion.blogspot.com