Arran de la notícia de la sortida de Jiménez Losantos i César Vidal, de la Cope, a finals d'agost, m'ha vingut a la memòria els personatges estrella. Precisament ahir que parlava de la tertúlia de divendres passat amb el jutge Antoni Doñate, també en aquella ocasió vàrem parlar de jutges estrella, com és el cas de Garzón, i si fem un recorregut pel món del periodisme, també observarem personatges. Es tracta d'analitzar fins on arriba el reconeixement de la seva professionalitat i què hi ha de protagonisme excessiu.
No cal dir que és bo i desitjable que els professionals d'arreu i de qualsevol àmbit s'esforcin per donar el millor d'ells mateixos, i que treballin per l'excel·lència, però en un món en que necessitem ídols i mites, fàcilment es pot caure en el parany de confondre el reconeixement de la capacitat professional en idolatria de la persona.
En el cas de Garzón trobaríem molts motius per criticar les seves ànsies de protagonisme, i molts li titllen de venjança en no haver estat escollit ministre de justícia en temps de Felipe González, però podem trobar-hi punts a favor, i un que va sortir l'altre dia a la tertúlia va ser el fet que dictadors sud-americans hagin vist perillar la seva immunitat política arran de la retenció a Anglaterra del dictador Pinochet, i els fet que s'han succeït, com per exemple amb el cas Fujimori.
Tots coneixem periodistes estrella i també grans professionals del periodisme, i seria bo no confondre'ls. Hem de reconèixer la seva vàlua, però no caure en la trampa de l'entabanament. Se'm fa difícil valorar la professionalitat del senyor Losantos, bàsicament perquè no l'he escoltat mai i tot el que sé d'ell són els relats de les seves declaracions i acusacions, però n'he tingut prou com per estar convençut que la seva manera d'actuar, més que de treballar, no és del meu gust ni em mereix cap respecte.
Si tots plegats fóssim més crítics i exigents, probablement aquests professionals de la mentida i l'engany no tindrien sortida i ens els estalviaríem. Veurem si finalment el pas donat per la direcció de la Cope és un punt i final a aquesta mala manera de fer periodisme. No serà fàcil.
No cal dir que és bo i desitjable que els professionals d'arreu i de qualsevol àmbit s'esforcin per donar el millor d'ells mateixos, i que treballin per l'excel·lència, però en un món en que necessitem ídols i mites, fàcilment es pot caure en el parany de confondre el reconeixement de la capacitat professional en idolatria de la persona.
En el cas de Garzón trobaríem molts motius per criticar les seves ànsies de protagonisme, i molts li titllen de venjança en no haver estat escollit ministre de justícia en temps de Felipe González, però podem trobar-hi punts a favor, i un que va sortir l'altre dia a la tertúlia va ser el fet que dictadors sud-americans hagin vist perillar la seva immunitat política arran de la retenció a Anglaterra del dictador Pinochet, i els fet que s'han succeït, com per exemple amb el cas Fujimori.
Tots coneixem periodistes estrella i també grans professionals del periodisme, i seria bo no confondre'ls. Hem de reconèixer la seva vàlua, però no caure en la trampa de l'entabanament. Se'm fa difícil valorar la professionalitat del senyor Losantos, bàsicament perquè no l'he escoltat mai i tot el que sé d'ell són els relats de les seves declaracions i acusacions, però n'he tingut prou com per estar convençut que la seva manera d'actuar, més que de treballar, no és del meu gust ni em mereix cap respecte.
Si tots plegats fóssim més crítics i exigents, probablement aquests professionals de la mentida i l'engany no tindrien sortida i ens els estalviaríem. Veurem si finalment el pas donat per la direcció de la Cope és un punt i final a aquesta mala manera de fer periodisme. No serà fàcil.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada