No vull pas posar-me transcendent ni llençar una galleda d'aigua freda als aficionats al futbol i concretament al Barça, però m'agradaria reflexionar sobre la reacció d'aquests dies davant un fet esportiu, evidentment de mèrit i difícil de repetir.
Ho comentàvem mentre sopàvem el grup i observàvem les imatges del Camp Nou, ple de gom a gom per felicitar els jugadors campions d'Europa, i en parlàvem amb la M. Àngels de tornada a casa, i ens preguntàvem si no n'estem fent un gra massa de tot plegat.
No cal personalitzar-ho en els protagonistes d'aquests dies, sinó agafar-los com exemple d'un fet que podríem catalogar... d'idolatria? És això el que necessitem? és aquest el remei per combatre els mals aires que es respiren per culpa de la crisi financera?
Des de dins ha de ser molt difícil d'entendre-ho i adonar-se del que tots plegats som capaços de fer quan actuem en grup, quan ens concentrem i convertim en massa. Si sortim un moment de l'escena i ho observem amb certa perspectiva i objectivitat, probablement no entendrem el nostre comportament, sense entrar en judicis de valor.
Són aquestes manifestacions una mostra de la pèrdua de valors? més que una pèrdua de valors, potser és un canvi? Són compatibles?
Durant el sopar la Montserrat s'esgarrifava pensant en els sous, sobretot si teníem present la situació global que estem passant, amb moltes famílies sense uns ingressos suficients per acabar el mes. No és demagògia, és una realitat que sorprèn, però que acceptem, i l'acceptem quan juguem el seu joc, i sobrepassem els límits del joc, de l'esport, per caure en una absurda inconsciència.
M'ha agradat que el Barça hagi triomfat i encara més perquè els seus jugadors han practicat un veritable joc d'equip, sense individualismes, amb la innocència que pot permetre l'èxit exultant. Potser la nostra reacció ha estat desproporcionada, però ho serà molt més si no en som conscients.
És una alegria per als nostres fills, perquè han viscut l'experiència de l'èxit d'uns personatges, d'un club amb qui s'han identificat, però seria trist que no fossin capaços de valorar-ho en la justa mesura, i incapaços de relativitzar-ho.
Cal pedagogia i capacitat per donar relleu als valors que podem trobar en els èxits del club de futbol: treball d'equip, esforç, sacrifici, renúncies. Creieu que seran un exemple per als nostres joves? Hi hauran vist aquests valors i tot l'esforç per assolir l'èxit, o bé es quedaran, ens quedarem amb l'èxit com caigut del cel? I els protagonistes? ho podran pair? Si no en som capaços i vegetem... no arribarem enlloc.
Ho comentàvem mentre sopàvem el grup i observàvem les imatges del Camp Nou, ple de gom a gom per felicitar els jugadors campions d'Europa, i en parlàvem amb la M. Àngels de tornada a casa, i ens preguntàvem si no n'estem fent un gra massa de tot plegat.
No cal personalitzar-ho en els protagonistes d'aquests dies, sinó agafar-los com exemple d'un fet que podríem catalogar... d'idolatria? És això el que necessitem? és aquest el remei per combatre els mals aires que es respiren per culpa de la crisi financera?
Des de dins ha de ser molt difícil d'entendre-ho i adonar-se del que tots plegats som capaços de fer quan actuem en grup, quan ens concentrem i convertim en massa. Si sortim un moment de l'escena i ho observem amb certa perspectiva i objectivitat, probablement no entendrem el nostre comportament, sense entrar en judicis de valor.
Són aquestes manifestacions una mostra de la pèrdua de valors? més que una pèrdua de valors, potser és un canvi? Són compatibles?
Durant el sopar la Montserrat s'esgarrifava pensant en els sous, sobretot si teníem present la situació global que estem passant, amb moltes famílies sense uns ingressos suficients per acabar el mes. No és demagògia, és una realitat que sorprèn, però que acceptem, i l'acceptem quan juguem el seu joc, i sobrepassem els límits del joc, de l'esport, per caure en una absurda inconsciència.
M'ha agradat que el Barça hagi triomfat i encara més perquè els seus jugadors han practicat un veritable joc d'equip, sense individualismes, amb la innocència que pot permetre l'èxit exultant. Potser la nostra reacció ha estat desproporcionada, però ho serà molt més si no en som conscients.
És una alegria per als nostres fills, perquè han viscut l'experiència de l'èxit d'uns personatges, d'un club amb qui s'han identificat, però seria trist que no fossin capaços de valorar-ho en la justa mesura, i incapaços de relativitzar-ho.
Cal pedagogia i capacitat per donar relleu als valors que podem trobar en els èxits del club de futbol: treball d'equip, esforç, sacrifici, renúncies. Creieu que seran un exemple per als nostres joves? Hi hauran vist aquests valors i tot l'esforç per assolir l'èxit, o bé es quedaran, ens quedarem amb l'èxit com caigut del cel? I els protagonistes? ho podran pair? Si no en som capaços i vegetem... no arribarem enlloc.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada