El dret a viure

Mentre a Brussel·les uns quants milers de catalans reivindiquen el dret d'autodeterminació, un dret que no hauria de negar ningú que es tingui per demòcrata, al Sudan uns quants centenars de milers, en silenci, clamen el dret a la vida, un dret que els és negat pel fet de ser pobres.
Nosaltres impotents ens hem de quedar asseguts davant la televisió, o llegint els diaris, mentre uns governants immunes permeten que això passi, i rebin simplement amenaces condemnatòries que resulten paper mullat.
Què podem fer per treure del mapa a personatges que viuen per sobre dels cadàvers i del dolor de milers d'éssers humans? tots els meus somnis per aconseguir un dia poder decidir quin vull que sigui el futur de la meva nació, es debiliten davant el sofriment i la injustícia més gran comesa contra tantes persones que no tenen ni un futur amb garantia per continuar amb vida.
Ahir a la tertúlia, un amic va treure el tema del Sàhara i el Front Polisari, i parlàvem dels interessos nord-americans per no defraudar el regne del Marroc, i la pantomima dels membres de les Nacions Unides, amb l'esperat i reivindicat referèndum... però són moltes les situacions que vivim o observem, en que les Nacions Unides fan el paper de la trista figura.
Avui reproduïa el vídeo que està penjat a Youtube i que darrerament se'n fa notícia per Internet, on una noia de 12 anys donava una lliçó als membres de les Nacions Unides, que per cert hi havia moltes cadires buides.
Hem avançat molt, però som incapaços de reduir, i ja no dic eliminar, el nombre de morts innocents que l'únic delicte que han comès ha estat néixer pobres i abandonats dels cercles privilegiats que podem viure còmodament sense cap més preocupació que espantar els problemes i si convé amagar el cap sota l'ala.
Els catalans reivindiquem els nostres drets i ho continuarem fent durant molt temps, però hi ha una quantitat ingent de persones que no poden reivindicar res i la seva esperança de vida és tràgicament reduïda.