Arran del lliurement de la medalla al mèrit del Treball, al periodista Carles Sentís, un grup d'uns cinquanta periodistes col·legiats, entre els quals hi figuren sis vocals de la Junta, s'han manifestat contraris al fet que el Col·legi acollís l'acte i a les paraules d'elogi expressades pel seu degà. L'escrit adreçat al degà Josep Carles Rius, recorda el passat franquista de Sentís, i com ara fa setanta anys va entrar vestit de militar a la ciutat de Barcelona.
Han passat setanta anys i més de trenta de la mort del dictador, i hi ha molta gent que ni ho ha viscut ni amb prou feines s'ho imagina. És lògic, doncs, que algú pugui no entendre aquest posicionament dels col·legiats revoltats, i del tot comprensible. El que costa més de creure és que hi pugui haver persones que han viscut sota la dictadura i la transició democràtica, i s'estranyi de situacions com la que ens ocupa.
Abordar la transició en aquest post no és possible, però és bo recordar que Carles Sentís no està sol. Podem fer una ullada ràpida i ens sortiran altres personatges que han sabut fer la puta i la ramoneta (perdoneu l'expressió), i han passat d'un costat a l'altre amb molta facilitat i desimboltura. Samaranch, Fraga, Martín Villa... segur que en coneixeu més.
La transició espanyola va ser això: mirar endavant perquè no ha passat res que haguem d'oblidar, i encara menys recordar.
No siguem, però, hipòcrites ni oportunistes. Les coses s'han de dir a la cara, a les verdes i a les madures; agradin més o menys; et beneficiïn més o menys, però sempre amb coherència amb el nostre pensament i manera d'obrar.
És cert que les formes són importants, però... què se li ha volgut reconèixer a Sentís? la seva ideologia o la professionalitat? És lícit o no és lícit atorgar una medalla al mèrit del treball a un falangista?
El Debat està obert, i estic segur que trobaríem arguments per defensar-ho i també per estar-hi en contra. Som capaços de viure en aquesta societat, de manera crítica i objectiva? Si analitzem valors i actituds, ens adonarem que és molt difícil viure, però probablement convindreu que val la pena.
Han passat setanta anys i més de trenta de la mort del dictador, i hi ha molta gent que ni ho ha viscut ni amb prou feines s'ho imagina. És lògic, doncs, que algú pugui no entendre aquest posicionament dels col·legiats revoltats, i del tot comprensible. El que costa més de creure és que hi pugui haver persones que han viscut sota la dictadura i la transició democràtica, i s'estranyi de situacions com la que ens ocupa.
Abordar la transició en aquest post no és possible, però és bo recordar que Carles Sentís no està sol. Podem fer una ullada ràpida i ens sortiran altres personatges que han sabut fer la puta i la ramoneta (perdoneu l'expressió), i han passat d'un costat a l'altre amb molta facilitat i desimboltura. Samaranch, Fraga, Martín Villa... segur que en coneixeu més.
La transició espanyola va ser això: mirar endavant perquè no ha passat res que haguem d'oblidar, i encara menys recordar.
No siguem, però, hipòcrites ni oportunistes. Les coses s'han de dir a la cara, a les verdes i a les madures; agradin més o menys; et beneficiïn més o menys, però sempre amb coherència amb el nostre pensament i manera d'obrar.
És cert que les formes són importants, però... què se li ha volgut reconèixer a Sentís? la seva ideologia o la professionalitat? És lícit o no és lícit atorgar una medalla al mèrit del treball a un falangista?
El Debat està obert, i estic segur que trobaríem arguments per defensar-ho i també per estar-hi en contra. Som capaços de viure en aquesta societat, de manera crítica i objectiva? Si analitzem valors i actituds, ens adonarem que és molt difícil viure, però probablement convindreu que val la pena.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada