Aquesta tarda-vespre hem arribat al punt de partida de la nostra visita al Marroc, al mateix Riad i a les mateixes habitacions on vàrem passar les primeres nits, i qui hi dormirem abans d'agafar l'avio que ens ha de dur a casa.
Avui per ultima vegada, i no ahir tal com em creia, utilitzo un teclat amb qui m'hi he barallat durant quinze dies sense poder descobrir com accentuar les vocals febles i la "o".
El resum del viatge el deixo per fer des d'Arenys de Mar, pero si que vull avançar alguna idea que més o menys ha anat sortint en els meus escrits, avui que només podria explicar que hem tingut un viatge de prop de 500 quilometres, de Fes a Marraqueix, sense cap incidència ni fet destacable, tret del cansament, sobretot d'en Pep que ha estat al volant tot el dia.
Marxem del Marroc amb la sensacio que és un pais acollidor, de persones amables i despreses que t'ofereixen el poc que tenen; és cert que demanen, pero no és menys cert que no tenen una vida fàcil, la majoria, ja que com a tot arreu n'hi ha que viuen prou bé.
Hem trencat topics d'aquells que només tens si no ho coneixes. Hem vist molta aigua i zones molt fèrtils, i els oasis no son aquells que ens ensenyen a les pel.licules, de quatre palmeres i un bassal, sino que n'hi ha amb més de 500.000 palmeres.
Marxem amb bons records que si no ens hi fan tornar serà perquè tenim molts altres llocs per descobrir.
No cal dir que el guiatge d'en Pep ha estat escencial perquè tot anés sobre rodes; amb ell no tan sols hem contemplat un pais desconegut per nosaltres, sino que ens ha fet entrar a les seves entranyes, i hem viscut moments durs, en observar situacions familiars insospitades, i moments plaents que no oblidarem. Gràcies Pep, gràcies Marroc.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada