La vida és bella!, sobretot si te la saps agafar bé, i n'hi ha que d'això en saben un "rato llarg". Al final arribes a la conclusió que no hi ha res a fer. Qui neix gandul, difícilment el faràs treballar, encara que el sacsegis i li vulguis posar la por al cos. No te'n surts pas, i ets tu qui s'ho passa malament.
És per això que en definitiva el que compta és estar en pau amb tu mateix, amb la teva consciència, i acceptar la crítica com a remei per superar-te. Si amb els altres no pots, no t'hi facis mal, que són quatre dies, i llavors t'assabentes d'amics i coneguts que la seva vida és un drama.
La mort d'un home jove és dolorosa, perquè et sembla injust, perquè els familiars s'ho passen malament quan el veuen patir, quan s'adonen que encara hi havia camí per recórrer. Només el sofriment t'allibera i intenta justificar-te que se'n vagi, perquè deixi de patir.
Penso en una amiga de joventut, d'aquelles persones que compartíem els mateixos cercles d'amistats, que potser no coneixia prou bé, però era una més de la colla. Ara fa un mes que va morir, després d'un any de malaltia. Jo ho desconeixia, perquè les circumstàncies em varen portar lluny de Vic, la meva ciutat natal. Suficientment lluny com per no seguir de prop les amistats menys directes. Malgrat tot, la seva mort em va sobtar. Era un xic més jove que jo, i per tant amb temps per realitzar-se.
Tot això afecta a tothom; al fresc, al gandul, al despreocupat o al responsable i al sensible, però la reacció no és la mateixa, i els vells vicis no desapareixen, sinó que es recuperen de seguida, i la vida continua.
No els envejo, però em preocupa, perquè a vegades paguen justos per pecadors. Qui no ha fet treballs de grup amb companys que han estat una càrrega, no han fet res, i s'han endut la medalla? Doncs això és més freqüent del que sembla, i la història no ho canviarà. El meu pare em diria que "sempre ho has vist així, i ho continuaràs veient". És el paper que ens tota jugar a la Divina Comèdia?
És per això que en definitiva el que compta és estar en pau amb tu mateix, amb la teva consciència, i acceptar la crítica com a remei per superar-te. Si amb els altres no pots, no t'hi facis mal, que són quatre dies, i llavors t'assabentes d'amics i coneguts que la seva vida és un drama.
La mort d'un home jove és dolorosa, perquè et sembla injust, perquè els familiars s'ho passen malament quan el veuen patir, quan s'adonen que encara hi havia camí per recórrer. Només el sofriment t'allibera i intenta justificar-te que se'n vagi, perquè deixi de patir.
Penso en una amiga de joventut, d'aquelles persones que compartíem els mateixos cercles d'amistats, que potser no coneixia prou bé, però era una més de la colla. Ara fa un mes que va morir, després d'un any de malaltia. Jo ho desconeixia, perquè les circumstàncies em varen portar lluny de Vic, la meva ciutat natal. Suficientment lluny com per no seguir de prop les amistats menys directes. Malgrat tot, la seva mort em va sobtar. Era un xic més jove que jo, i per tant amb temps per realitzar-se.
Tot això afecta a tothom; al fresc, al gandul, al despreocupat o al responsable i al sensible, però la reacció no és la mateixa, i els vells vicis no desapareixen, sinó que es recuperen de seguida, i la vida continua.
No els envejo, però em preocupa, perquè a vegades paguen justos per pecadors. Qui no ha fet treballs de grup amb companys que han estat una càrrega, no han fet res, i s'han endut la medalla? Doncs això és més freqüent del que sembla, i la història no ho canviarà. El meu pare em diria que "sempre ho has vist així, i ho continuaràs veient". És el paper que ens tota jugar a la Divina Comèdia?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada