Diuen que els canvis de ritme són esgotadors, i us haig de dir que hi crec i que ho he patit. Avui era un dia per a no posar-s'hi nerviós. Es tractava d'anar fent, a demanda, i a càmera lenta. 12 hores per a no res.
Hi ha moltes maneres de passar quatre hores en una sala d'espera d'un hospital. Pots avorrir-te contemplant el sostre i les quatre parets; pots dedicar-te a observar la gent, la seva manera de parlar, de vestir, d'aguantar l'espera; pots llegir el diari, alguna novel·la; dedicar-te a contestar trucades i correus electrònics... però el que no pots és posar-te nerviós.
Si diumenge aprofitava el temps d'espera abans del partit per llegir una novel·la que La Vanguardia havia repartit gratuïtament, i que curiosament a la nit la veia per televisió, avui m'he endut "Entre Déu i el Cosmos", de Raimon Panikkar.
No és un bon llibre per llegir a una sala d'espera d'un hospital on hi ha entrades i sortides sense parar, avisant a un i altre pacient pels diferents aparells de megafonia, mentre intentes entendre per què ens diu que el silenci autèntic no és una absència de paraula; o bé la diferència entre paraula i terme; o les diferències entre religiositat, religiologia i religionisme.
Malgrat pugui semblar que la situació que us he descrit portava a una visita mèdica infumable, s'ha de dir que el doctor ens ha atès molt bé; ja saps que no et donaran cap sorpresa, però sí la força que necessites, i això és important.
Un dia que havia de ser, per una bona causa, però que preferiries no formessin part de la teva vida. Un dia d'espera.
Hi ha moltes maneres de passar quatre hores en una sala d'espera d'un hospital. Pots avorrir-te contemplant el sostre i les quatre parets; pots dedicar-te a observar la gent, la seva manera de parlar, de vestir, d'aguantar l'espera; pots llegir el diari, alguna novel·la; dedicar-te a contestar trucades i correus electrònics... però el que no pots és posar-te nerviós.
Si diumenge aprofitava el temps d'espera abans del partit per llegir una novel·la que La Vanguardia havia repartit gratuïtament, i que curiosament a la nit la veia per televisió, avui m'he endut "Entre Déu i el Cosmos", de Raimon Panikkar.
No és un bon llibre per llegir a una sala d'espera d'un hospital on hi ha entrades i sortides sense parar, avisant a un i altre pacient pels diferents aparells de megafonia, mentre intentes entendre per què ens diu que el silenci autèntic no és una absència de paraula; o bé la diferència entre paraula i terme; o les diferències entre religiositat, religiologia i religionisme.
Malgrat pugui semblar que la situació que us he descrit portava a una visita mèdica infumable, s'ha de dir que el doctor ens ha atès molt bé; ja saps que no et donaran cap sorpresa, però sí la força que necessites, i això és important.
Un dia que havia de ser, per una bona causa, però que preferiries no formessin part de la teva vida. Un dia d'espera.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada