Aquests dies, arran de la crisi i amb la coincidència en el temps, de l'elaboració de pressupostos, es parla molt dels sous i despeses dels càrrecs electes i dels eventuals o càrrecs de confiança. Se'n parla molt, però jo trobo que amb massa lleugeresa i això porta a confusions.
Si bé és cert que els càrrecs electes i tots els treballadors de les administracions públiques cobren diners públics, això no vol dir que siguin tots uns usurers, ni que estiguin o estiguem agafant diners dels altres o perjudicant l'erari públic.
És important consensuar el punt de partida per evitar equívocs. Partim de salaris justos, ja que si no són justos hi ha un problema i aquest no té res a veure amb la crisi. Diguem doncs que els salaris es corresponen amb la feina que es realitza. Si això és així, no hi ha cap motiu perquè les persones que estan cobrant uns diners de manera justa, hagin de disminuir o congelar el seu salari, mentre que el de la resta de mortals s'incrementa, encara que només sigui amb l'IPC.
Una altra cosa és l'ostentació, i aquí sí que caldria posar-hi molta atenció. El que no es pot fer és malgastar el diner, o utilitzar-lo per sumptuositats innecessàries, sobretot quan hi ha problemes d'atur i de subsistència, per a una part de la població.
Avui llegia l'anècdota del cotxe del president del Parlament, el senyor Benach ,a qui el conseller Saura li ha recriminat que s'hagués gastat més de 9.000 euros per equipar un cotxe oficial que ja per ell mateix resulta car.
Ara que no ens sent gaire ningú, us diré que des de sempre la figura del president Benach no m'ha fet gràcia. No el conec personalment, només he assistit una vegada en una recepció que ens va fer al Parlament, però la imatge que dóna fa que en tingui una percepció de persona que se les enginya per viure bé i que ha trobat un veritable xollo amb el càrrec públic. És com si la resta de personalitats s'estiguessin jugant el lloc i prestigi dia si dia també, i en canvi el president visqui amb tota la tranquil·litat del món. No em feien el mateix efecte els seus predecessors. És, però, una percepció meva.
Ara caldrà veure si Benach justifica, si és cert, el per què d'aquesta despesa afegida, quan no ho paga de la seva butxaca. Després, si es confirma, ens agradaria veure reaccions que puguéssim entendre.
No exigim allò que no és exigible, i evitem caure en la demagògia. Els polítics són mal vistos per la majoria de la gent, perquè tenen poder i perquè la història ens ha brindat algun mal exemple que ho ha contaminat tot. No vulguem, però aprofitar l'avinentesa per demanar més del que toca, però si que hem d'exigir treball i dedicació, i denunciar quan faci falta, el mal ús de les prerrogatives del poder públic.
I per acabar d'arrodonir-ho, insisteixo en el que sempre he dit: els càrrecs de confiança no prenen el sou als treballadors fixes i són el puntal que a vegades necessiten els polítics, que hi són de pas. No carreguem contra els càrrecs de confiança per definició, en tot cas critiquem quan les persones escollides ho són per afinitat política i no per competència i bon saber de la tasca encomanada. Si una cosa han de demostrar els càrrecs de confiança, per sobre de la resta de treballadors de l'administració pública, és que són uns experts en el tema, i això és el que els avala per continuar-hi sent.
Si bé és cert que els càrrecs electes i tots els treballadors de les administracions públiques cobren diners públics, això no vol dir que siguin tots uns usurers, ni que estiguin o estiguem agafant diners dels altres o perjudicant l'erari públic.
És important consensuar el punt de partida per evitar equívocs. Partim de salaris justos, ja que si no són justos hi ha un problema i aquest no té res a veure amb la crisi. Diguem doncs que els salaris es corresponen amb la feina que es realitza. Si això és així, no hi ha cap motiu perquè les persones que estan cobrant uns diners de manera justa, hagin de disminuir o congelar el seu salari, mentre que el de la resta de mortals s'incrementa, encara que només sigui amb l'IPC.
Una altra cosa és l'ostentació, i aquí sí que caldria posar-hi molta atenció. El que no es pot fer és malgastar el diner, o utilitzar-lo per sumptuositats innecessàries, sobretot quan hi ha problemes d'atur i de subsistència, per a una part de la població.
Avui llegia l'anècdota del cotxe del president del Parlament, el senyor Benach ,a qui el conseller Saura li ha recriminat que s'hagués gastat més de 9.000 euros per equipar un cotxe oficial que ja per ell mateix resulta car.
Ara que no ens sent gaire ningú, us diré que des de sempre la figura del president Benach no m'ha fet gràcia. No el conec personalment, només he assistit una vegada en una recepció que ens va fer al Parlament, però la imatge que dóna fa que en tingui una percepció de persona que se les enginya per viure bé i que ha trobat un veritable xollo amb el càrrec públic. És com si la resta de personalitats s'estiguessin jugant el lloc i prestigi dia si dia també, i en canvi el president visqui amb tota la tranquil·litat del món. No em feien el mateix efecte els seus predecessors. És, però, una percepció meva.
Ara caldrà veure si Benach justifica, si és cert, el per què d'aquesta despesa afegida, quan no ho paga de la seva butxaca. Després, si es confirma, ens agradaria veure reaccions que puguéssim entendre.
No exigim allò que no és exigible, i evitem caure en la demagògia. Els polítics són mal vistos per la majoria de la gent, perquè tenen poder i perquè la història ens ha brindat algun mal exemple que ho ha contaminat tot. No vulguem, però aprofitar l'avinentesa per demanar més del que toca, però si que hem d'exigir treball i dedicació, i denunciar quan faci falta, el mal ús de les prerrogatives del poder públic.
I per acabar d'arrodonir-ho, insisteixo en el que sempre he dit: els càrrecs de confiança no prenen el sou als treballadors fixes i són el puntal que a vegades necessiten els polítics, que hi són de pas. No carreguem contra els càrrecs de confiança per definició, en tot cas critiquem quan les persones escollides ho són per afinitat política i no per competència i bon saber de la tasca encomanada. Si una cosa han de demostrar els càrrecs de confiança, per sobre de la resta de treballadors de l'administració pública, és que són uns experts en el tema, i això és el que els avala per continuar-hi sent.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada