Un Bisbe a l'atur

Ahir, festivitat de Sant Roc, la nostra festa major petita, vàrem assistir a l'ofici solemne que presidia el bisbe emèrit de la diòcesi peruana d'Ajaviri, monsenyor Joan Godayol.
Monsenyor, salesià, va néixer a Mataró i ha estat 46 anys vivint al Perú, els catorze darrers com a bisbe a l'altiplà dels Andes peruans. A diferència del bisbe Pere Casaldàliga, molt reconegut a casa nostra per la seva tasca al Brasil i representant destacat de la Teologia de l'alliberament, el bisbe Godayol ha passat més desapercebut, tot i ser un fidel practicant de la mateixa Teoria. A Mataró, la seva ciutat natal, es va constituir l'Associació d'Amics del bisbe Godayol, com a suport a tota la tasca desenvolupada pel bisbè mataroní a la seva diòcesi del Perú, que tindrà continuïtat amb una delegació al Perú, tot i el seu retorn a Catalunya.
Godayol, amb problemes de salut a l'haver de viure en alçades que oscil·len entre el 4.000 i 5.000 metres, va sol·licitar al nunci del Vaticà al Perú, el seu relleu, a l'espera d'obtenir una nova destinació. Aquesta renúncia voluntària, atès que encara li quedaven 14 anys abans de la jubilació, es va convertir en una "jubilació forçosa", aconsellant-lo retornar al seu país de naixement.
A Internet trobareu diferents espais que parlen de la seva història i els motius d'aquesta jubilació anticipada, i també entrevistes que se li han fet arran del seu retorn a Catalunya. La fotografia que acompanya el meu escrit l'he obtingut del blog del periodista Jordi Llisterri i Boix.
Observareu que la informació que ens arriba és la que ens podríem imaginar: una església jeràrquica cada vegada més conservadora, apunta la línia de l'Opus Dei, i treballa per eliminar qualsevol vestigi de la Teologia de l'alliberament. Al nostre país es treballa d'una manera, però a Llatinoamèrica es fa a la descarada, augmentant el nombre de bisbes fidels a la Prelatura conservadora, substituint els bisbes defensors dels menys afavorits, potser poc ritualistes, però realistes amb el sofriment que es viu.
Situada la figura del bisbe que va presidir l'ofici de Sant Roc, us diré que la seva entrada al presbiteri va provocar un murmuri exagerat, en veure la mitra i el bàcul pastoral; un fet poc habitual a la parròquia de Santa Maria d'Arenys de Mar. Estic segur que es va seguir l'ofici amb més concentració que mai, ja que el bisbe li va donar un aire molt diferent, personal, que sortia del ritme a vegades cançoner d'un ritual après i sense incorporacions que li donin caràcter singular.
El seu sermó va ser força llarg i no massa ordenat, però ell volia dir-nos moltes coses i no se'n volia deixar perdre cap. No era el sermó d'un bisbe normal i corrent, dels que acostumem, si és que ho fem, a sentir a casa nostra. S'atrevia a dir que no es tractava d'anar a moltes misses, sinó que hi havia coses i actituds molt més importants. Parlava de moltes coses que nosaltres voldríem sentir de la boca dels màxims responsables de l'Església. Les persones que vàrem viure amb més o menys intensitat el Concili Vaticà II i els seus efectes, sentíem molt a prop les seves paraules, i enteníem el seu to i predisposició.
La sorpresa més gran la va donar quan va fer pujar l'hereu i la pubilla al presbiteri, per aixecar el cos i la sang de Crist. Sorpresa gran per a tothom, però sobretot per als dos joves que se'n feien creus.
L'ofici es va allargar més del compte, però qui el van patir varen ser les persones que s'esperaven a fora, a la plaça de l'església per seguir, un any més, la Dansa d'Arenys.
Godayol no va deixar indiferent a ningú, i jo, quan vaig entrar a saludar els capellans concelebrants, li comentava al senyor rector, que potser, ja que està a l'atur, el podríem fitxar a Arenys. L'exclamació unànime era "i llavors diuen que en falten..."