Ahir en una improvisada tertúlia, després del torneig de futbol 7 organitzat pel Club de Futbol Arenys de Mar, comentàvem el posicionament del govern català i molt concretament l'actitud del president Montilla davant el president del Govern de Madrid, i cadascú hi deia la seva. En comú, però, la incògnita sobre la resistència del PSC davant la pressió del PSOE, i el mateix entre governs.
Tot i que els meus tertulians tenen llarga història dins el partit, observava un grau de sorpresa més alt del que podia haver esperat d'ells. De fet era com si no s'ho acabessin de creure, i en el fons pensessin, i de fet ho deien, que les amenaces duran el que duran i si no es compleixen el resultat és molt negatiu per a qui les ha plantejat. Les amenaces, evidentment, del president Montilla qui posa Catalunya per davant de qualsevol compromís partidista.
ERC, CIU i ICV ho tenen clar, poden amenaçar i complir l'amenaça, però, i el PSC? Els 25 diputats que el PSC té a Madrid estarien disposats a votar contra els pressupostos de l'Estat? Seguirien la consigna del govern català? o potser ja no hi hauria consigna?
El pols continua i s'haurà d'anar seguint de prop. A més cada dia que passa s'hi van afegint elements, ara la gestió de l'aeroport de Barcelona, que el govern no veu bé la proposta de Madrid. Serà un element més de discordança?
Un element molt important és la reacció i posició de la societat civil i les forces econòmiques. També s'han posat del costat del govern català, que ha fet un gest més, que no agrada a tothom, però que jo veig valent, i és el seu apropament al govern valencià del PP. Paral·lelament Aragó sembla que es va distanciant cada vegada més de nosaltres, i ara amb cinc comunitats autònomes més, s'han manifestat contra els desigs del govern català.
Queda un element molt important per entrar en joc, i potser ja hi està entrant, no ho sé. Em refereixo a la implicació de tots aquells catalans i catalanes que mai s'han manifestat nacionalistes, que creuen en la seva espanyolitat, però s'adonen que ja va essent hora de dir les veritats, posar els punts sobre les i, i reivindicar un finançament més just, sense ignorar el nostre cànon de solidaritat. Si això va per aquí, podria arribar l'hora de demanar tots junts més autogovern per Catalunya, perquè Espanya s'adonés que no és només sentimentalisme i drets històrics, sinó també hi ha el component de justícia.
Em desperto i veig que encara hi ha la corda tensada. Fins quan?
Tot i que els meus tertulians tenen llarga història dins el partit, observava un grau de sorpresa més alt del que podia haver esperat d'ells. De fet era com si no s'ho acabessin de creure, i en el fons pensessin, i de fet ho deien, que les amenaces duran el que duran i si no es compleixen el resultat és molt negatiu per a qui les ha plantejat. Les amenaces, evidentment, del president Montilla qui posa Catalunya per davant de qualsevol compromís partidista.
ERC, CIU i ICV ho tenen clar, poden amenaçar i complir l'amenaça, però, i el PSC? Els 25 diputats que el PSC té a Madrid estarien disposats a votar contra els pressupostos de l'Estat? Seguirien la consigna del govern català? o potser ja no hi hauria consigna?
El pols continua i s'haurà d'anar seguint de prop. A més cada dia que passa s'hi van afegint elements, ara la gestió de l'aeroport de Barcelona, que el govern no veu bé la proposta de Madrid. Serà un element més de discordança?
Un element molt important és la reacció i posició de la societat civil i les forces econòmiques. També s'han posat del costat del govern català, que ha fet un gest més, que no agrada a tothom, però que jo veig valent, i és el seu apropament al govern valencià del PP. Paral·lelament Aragó sembla que es va distanciant cada vegada més de nosaltres, i ara amb cinc comunitats autònomes més, s'han manifestat contra els desigs del govern català.
Queda un element molt important per entrar en joc, i potser ja hi està entrant, no ho sé. Em refereixo a la implicació de tots aquells catalans i catalanes que mai s'han manifestat nacionalistes, que creuen en la seva espanyolitat, però s'adonen que ja va essent hora de dir les veritats, posar els punts sobre les i, i reivindicar un finançament més just, sense ignorar el nostre cànon de solidaritat. Si això va per aquí, podria arribar l'hora de demanar tots junts més autogovern per Catalunya, perquè Espanya s'adonés que no és només sentimentalisme i drets històrics, sinó també hi ha el component de justícia.
Em desperto i veig que encara hi ha la corda tensada. Fins quan?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada