Arran del meu escrit sobre la xerrada de Juan José López Burniol a Argentona, parlant del federalisme, han estat força les persones que, o bé en el bloc o de paraula, m'han discutit el plantejament del conferenciant. Dic això perquè no es tractava de la meva opinió, que no té cap valor, sinó del que jo vaig entendre del conferenciant.
De totes maneres, i això ho deia a l'escrit, si deixem de banda la independència, se m'escapa trobar un model d'estat dins l'espanyol. Penso que les persones que m'han fet objeccions es situen a l'entorn favorable a l'independentisme. Jo no hi faig cap tipus d'escarafalls, però descartem la independència... què ens queda? Algú em deia que Espanya és centralista. Potser no vaig saber explicar bé el que deia el conferenciant, però precisament insistia que havíem d'explicar als de Madrid, del centre, que Espanya no té un model centralista, encara que ells hi creguin i ho vulguin. N'estic segur que ho volen i s'ho pensen, però el que deia López Burniol era que França ho havia centralitzat tot, i en canvi Espanya havia permès, fins i tot en temps del dictador, que Catalunya tingués el propi dret, i que per exemple Àlava o Navarra tinguessin la seva pròpia caixa.
Avui llegia que Gallardon deia que el PP havia d'anar al centre, i també llegia que Esperanza Aguirre no descartava presidir el PP. Gallardon no es referia al centre geogràfic, sinó el centre polític. Ho dic perquè l'altre dia comentava les relacions centre-perifèria dins el PP, amb Rajoy buscant suport intern a la perifèria, per enfortir-se davant el contrapoder del centre, d'Esperanza Aguirre.
Sincerament crec que Espanya necessita una dreta racional, que es deslliuri de l'extrema dreta que manté a dins, o continuarà molts anys amb la bipolarització política, però també social, que és molt pitjor. El drama de les dues espanyes. Gallardon n'està segur i voldria girar al centre, però aquest centre no és el que el fa girar, a criteri de la centrista Esperanza Aguirre (centrista de centre geogràfic, però perifèrica ideològicament).
De totes maneres, i això ho deia a l'escrit, si deixem de banda la independència, se m'escapa trobar un model d'estat dins l'espanyol. Penso que les persones que m'han fet objeccions es situen a l'entorn favorable a l'independentisme. Jo no hi faig cap tipus d'escarafalls, però descartem la independència... què ens queda? Algú em deia que Espanya és centralista. Potser no vaig saber explicar bé el que deia el conferenciant, però precisament insistia que havíem d'explicar als de Madrid, del centre, que Espanya no té un model centralista, encara que ells hi creguin i ho vulguin. N'estic segur que ho volen i s'ho pensen, però el que deia López Burniol era que França ho havia centralitzat tot, i en canvi Espanya havia permès, fins i tot en temps del dictador, que Catalunya tingués el propi dret, i que per exemple Àlava o Navarra tinguessin la seva pròpia caixa.
Avui llegia que Gallardon deia que el PP havia d'anar al centre, i també llegia que Esperanza Aguirre no descartava presidir el PP. Gallardon no es referia al centre geogràfic, sinó el centre polític. Ho dic perquè l'altre dia comentava les relacions centre-perifèria dins el PP, amb Rajoy buscant suport intern a la perifèria, per enfortir-se davant el contrapoder del centre, d'Esperanza Aguirre.
Sincerament crec que Espanya necessita una dreta racional, que es deslliuri de l'extrema dreta que manté a dins, o continuarà molts anys amb la bipolarització política, però també social, que és molt pitjor. El drama de les dues espanyes. Gallardon n'està segur i voldria girar al centre, però aquest centre no és el que el fa girar, a criteri de la centrista Esperanza Aguirre (centrista de centre geogràfic, però perifèrica ideològicament).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada