La feina silenciosa i constant

La satisfacció d’observar com es va avançant en la feina, sempre endavant, sense córrer massa, però tampoc encallant-nos, sortejant dificultats a vegades fruit de la inèrcia de molts anys de no haver fet el pas que calia, o bé per la manca de suport i empatia, no ens pot fer adormir en la glòria i oblidar que encara queda un llarg camí per anar traçant, polint i preparant per a la gent que vindrà després.
Tots coneixem, al treball o a casa amb la família, que hi ha unes accions imprescindibles perquè tot funcioni, si més no eficientment, que no destaquen per elles mateixes ni et permeten lluïment, però que sense elles difícilment es podrien assolir resultats. Aquesta feina de formigueta, però constant, és al cap i a la fi, la que més satisfacció et dóna si ets capaç de ser-ne conscient, sense esperar els elogis dels altres.
Aquest és el treball de cada dia, de la gent que deixa petja, molt més que la d’aquells que tot ho acaben en foc d’encenalls. És veritat que triga més a valorar-se, i la història ens ha ensenyat prou exemples en què el reconeixement ha arribat massa tard. D’aquí la importància que dono a la capacitat de treball d’aquelles persones que sense fer soroll tiren endavant el seu projecte.
Ho podem aplicar a tot arreu, cadascú allà on participa, en el meu cas assumint la responsabilitat compromesa per quatre anys de servei a la meva vila, organitzant una maquinària, per ella mateixa feixuga, com és l’administració pública, i la local concretament, procurant que sense que grinyoli res, ens puguem situar al segle que vivim, amb un millor i més ampli servei als administrats.
Millorar les eines de treball, perquè és un deure vers el treballador municipal i alhora la millor manera d’oferir més bon servei al vilatà. Millorant l’organització municipal amb la creació d’un nou servei, que precisament té competències en organització, redefinint el marc de treball i negociació laboral, i ampliant horaris i punts d’atenció a l’arenyenc.
Com deia al començament de l’escrit, és una satisfacció observar el camí recorregut, i una responsabilitat ser conscient del camí que encara ens queda. El convenciment és que d’aquí a quatre anys tindrem una administració modèlica, amb els mateixos protagonistes.