Sempre m'ha cridat l'atenció l'afició de molts en les comparacions en qüestió de nacionalismes i sobiranismes; en analitzar realitats d'altres països a partir de la nostra; en voler explicar-ho tot a partir de nosaltres mateixos.
Avui, llegint la notícia sobre la manifestació a favor del Tibet, davant el consolat xinès a Barcelona, m'he adonat que estava passant el mateix de sempre, i em venien al cap també les preguntes de sempre. Els catalans, per la nostra història, tenim una tendència natural a defensar els febles, els perseguits, els explotats. Potser per això tindrem assegurat el regne dels cels. A l'hora de valorar o analitzar situacions com la del Tibet ara o la de Kosovo fa uns dies, cal tenir els ulls ben oberts i no errar en el diagnòstic.
En el cas del Tibet, estem parlant de religió o política; de creences o sentiments; de fe o sobirania? No seré jo qui posi en dubte cap dret ni critiqui cap reivindicació independentista, simplement poso sobre la taula els fets i els acompanyo d'interrogants.
Recordo que en la guerra del Golf, la de Bush pare, tots patíem pel pobres kuwaitians... després vàrem conèixer coses, que alguns no ignoraven, però que la majoria sí. També em ve a la memòria l'Afganistan. Sabeu quan va ser que Occident es va posicionar i emprenyar de veritat? No va ser quan vàrem conèixer els maltractaments a les dones, sinó el moment que varen destruir els budes de Bamiyan.
És evident que la història no deixa en massa bona posició les mesures polítiques i socials dels governs xinesos, i que es pot entendre fàcilment la defensa dels tibetans i el Dalai Lama, però, per salut pública, és bo que no ens deixem portar per mimetismes, sinó que si hi estem interessats, és bo que ens documentem i fem abstracció de la nostra realitat.
Avui, llegint la notícia sobre la manifestació a favor del Tibet, davant el consolat xinès a Barcelona, m'he adonat que estava passant el mateix de sempre, i em venien al cap també les preguntes de sempre. Els catalans, per la nostra història, tenim una tendència natural a defensar els febles, els perseguits, els explotats. Potser per això tindrem assegurat el regne dels cels. A l'hora de valorar o analitzar situacions com la del Tibet ara o la de Kosovo fa uns dies, cal tenir els ulls ben oberts i no errar en el diagnòstic.
En el cas del Tibet, estem parlant de religió o política; de creences o sentiments; de fe o sobirania? No seré jo qui posi en dubte cap dret ni critiqui cap reivindicació independentista, simplement poso sobre la taula els fets i els acompanyo d'interrogants.
Recordo que en la guerra del Golf, la de Bush pare, tots patíem pel pobres kuwaitians... després vàrem conèixer coses, que alguns no ignoraven, però que la majoria sí. També em ve a la memòria l'Afganistan. Sabeu quan va ser que Occident es va posicionar i emprenyar de veritat? No va ser quan vàrem conèixer els maltractaments a les dones, sinó el moment que varen destruir els budes de Bamiyan.
És evident que la història no deixa en massa bona posició les mesures polítiques i socials dels governs xinesos, i que es pot entendre fàcilment la defensa dels tibetans i el Dalai Lama, però, per salut pública, és bo que no ens deixem portar per mimetismes, sinó que si hi estem interessats, és bo que ens documentem i fem abstracció de la nostra realitat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada