L'Alzheimer i el camí invers

Avui, tornant de la feina, més tard del que és habitual, escoltava per la ràdio del cotxe, una entrevista al fill de Jordi Solé Tura, arran de la pel·lícula que ha fet sobre el seu pare i l'alzheimer. No l'he pogut escoltar gaire estona, ja que el trajecte fins a casa tampoc és gaire llarg, però m'ha fet pensar sobre la malaltia i en la vida humana.
La màquina que ens mou no és perfecte, o si més no no ho és eternament, però això no li treu mèrit ni ens eximeix de valorar-la. Diuen que només et recordes del cos quan estàs malalt i necessites el metge, però la resta del temps te n'oblides, perquè dones per entès que ha de funcionar bé.
L'experiència de veure créixer un infant és sensacional. Dia rere dia va progressant, aprenent noves paraules, nous moviments. És un camí cap endavant, a descobrir, a planificar, amb empenta, il·lusions... no és fàcil, però gratificant, perquè cada vegada el veus més independent, amb més capacitats per decidir, escollir, equivocar-se...
L'alzheimer provoca el moviment oposat: aquella persona que ha crescut físicament, intel·lectualment, de sobte comença a perdre facultats, de manera progressiva, i t'adones que poc a poc deixa de ser la persona que has conegut, amb qui has treballat, estimat, discutit, i caminat endavant, per convertir-se amb l'ésser desconegut, totalment dependent.
Em pregunto si aquest camí invers esdevindrà un fet prou habitual com per acostumar-nos a observar-lo entre els nostres amics i veïns. On serà el punt d'inflexió? És la servitud de l'allargament de l'esperança de vida? No sé si tenim ja les respostes, però hi ha un fet que és important tenir present: la vida cal viure-la, i quant més intensament, millor. No ens acontentem en obsessionar-nos amb el futur, perquè no sabem si hi arribarem, ni amb les condicions que ho farem. El futur, com el passat, són referents, però la importància rau en el present.