Fa quatre dies que ens discutíem per defensar o atacar la decisió unilateral del Parlament kosovar, de declarar la seva independència de Sèrbia. Una decisió que no ha acceptat Sèrbia, però tampoc Rússia, ni Espanya (el govern espanyol, s'entén).
Fàcilment la gent es va alinear en una posició o l'altra, la majoria desconeixent la història del país, i els motius pels quals es defensava o s'estava en contra de la independència. I això té una explicació senzilla; és qüestió de semàntica. La paraula independència, com també passa amb autodeterminació, només esmentar-les ja creen opinió, però opinió furibunda, per un costat o l'altre.
No es pot ser tan simple, ni tan primari, ni deixar-se portar pels símbols o les paraules; ni tampoc es pot jutjar o voler entendre els altres a partir de les pròpies creences i realitats. Quants nacionalistes catalans, no varen envejar els kosovars? quants espanyolistes no varen témer que una cosa així pogués passar a Espanya? Els catalans érem els kosovars de Sèrbia? n'esteu segurs? Els serbis són els espanyols de l'estat?
I l'assalt a l'ambaixada nord-americana, de qui és culpa? dels incendiaris serbis? dels independentistes kosovars? dels aliats dels Serbis, que ja ho preveien (Rússia), dels propis americans, que han estat claus perquè es produís la declaració d'independència? (Europa continua en fora de joc, sense cap tipus de pes polític).
Catalunya és la nostra realitat, una realitat que només coneixem nosaltres, que ni tan sols els espanyols arriben a comprendre. La nostra realitat és que formem part d'un estat espanyol, i fora bo que els hi sabéssim explicar. Atenció, però, perquè d'aquí a quinze dies, el dia 9 de març, tenim l'oportunitat de decantar la balança política. Si bé és cert que no hi ha massa on emmirallar-nos, podem estar pitjor, i això ja és prou motiu per decidir prendre partit; que no ho facin per nosaltres.
Fàcilment la gent es va alinear en una posició o l'altra, la majoria desconeixent la història del país, i els motius pels quals es defensava o s'estava en contra de la independència. I això té una explicació senzilla; és qüestió de semàntica. La paraula independència, com també passa amb autodeterminació, només esmentar-les ja creen opinió, però opinió furibunda, per un costat o l'altre.
No es pot ser tan simple, ni tan primari, ni deixar-se portar pels símbols o les paraules; ni tampoc es pot jutjar o voler entendre els altres a partir de les pròpies creences i realitats. Quants nacionalistes catalans, no varen envejar els kosovars? quants espanyolistes no varen témer que una cosa així pogués passar a Espanya? Els catalans érem els kosovars de Sèrbia? n'esteu segurs? Els serbis són els espanyols de l'estat?
I l'assalt a l'ambaixada nord-americana, de qui és culpa? dels incendiaris serbis? dels independentistes kosovars? dels aliats dels Serbis, que ja ho preveien (Rússia), dels propis americans, que han estat claus perquè es produís la declaració d'independència? (Europa continua en fora de joc, sense cap tipus de pes polític).
Catalunya és la nostra realitat, una realitat que només coneixem nosaltres, que ni tan sols els espanyols arriben a comprendre. La nostra realitat és que formem part d'un estat espanyol, i fora bo que els hi sabéssim explicar. Atenció, però, perquè d'aquí a quinze dies, el dia 9 de març, tenim l'oportunitat de decantar la balança política. Si bé és cert que no hi ha massa on emmirallar-nos, podem estar pitjor, i això ja és prou motiu per decidir prendre partit; que no ho facin per nosaltres.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada