Avui s'ha reunit la Comissió encarregada dels traspassos de competències de l'Estat a Catalunya, amb un ordre del dia prou interessant, on destacava el tema dels trens de rodalies. Cada vegada que es convoca la Comissió es crea un clima d'expectació comparable a l'arribada dels Reis Mags, als ulls dels infants. La llàstima és que tenim poca memòria i ara aniria bé recordar cadascuna de les ocasions en què s'han reunit.
Com us deia, avui parlaven de Rodalies i a ningú se li escapa que després de tot el sarau de finals d'any, la negociació no es presentava gens fàcil. Una infraestructura sense inversió des de fa tants anys, no podia ser assumida sense un bon piló de diners, o resultaria la nostra ruïna.
Què ha passat? Doncs que Rodalies continua a càrrec de l'Estat perquè és de suposar que les condicions que ens oferien no eren acceptables, almenys a parer de la part catalana de la Comissió. Una decisió que m'imagino que no haurà sorprès a massa gent.
Al principi de conèixer que Rodalies passaria a ser responsabilitat del Govern català, i sense ser cap entès, temia que no fos un mal negoci, ja que sent una vigatà i havent utilitzat molts anys la línia de tren Barcelona-Puigcerdà, tenia prou coneixement de la situació en què es trobava i els diners que caldria invertir-hi, però després dels desastres arran de l'arribada del TGV a Barcelona, si algú ho ignorava, ja se li havien obert els ulls.
El tema donaria per a molts comentaris, perquè tot plegat anirà per llarg i amb el parèntesi electoral i la incògnita dels resultats i la configuració del nou govern espanyol, no cal que ens posem nerviosos.
Això em fa pensar en aquella idea de que un disbarat es produeix molt fàcilment, en qüestió de segons, i una reparació necessita el seu temps, com en el cas de la confiança, que costa molt poc de perdre i molt per recuperar-la. Per què ho dic? Perquè va ser molt fàcil perdre competències i resulta molt complicat recuperar-les, sobretot quan qui te les ha de donar no en té ganes.
Com us deia, avui parlaven de Rodalies i a ningú se li escapa que després de tot el sarau de finals d'any, la negociació no es presentava gens fàcil. Una infraestructura sense inversió des de fa tants anys, no podia ser assumida sense un bon piló de diners, o resultaria la nostra ruïna.
Què ha passat? Doncs que Rodalies continua a càrrec de l'Estat perquè és de suposar que les condicions que ens oferien no eren acceptables, almenys a parer de la part catalana de la Comissió. Una decisió que m'imagino que no haurà sorprès a massa gent.
Al principi de conèixer que Rodalies passaria a ser responsabilitat del Govern català, i sense ser cap entès, temia que no fos un mal negoci, ja que sent una vigatà i havent utilitzat molts anys la línia de tren Barcelona-Puigcerdà, tenia prou coneixement de la situació en què es trobava i els diners que caldria invertir-hi, però després dels desastres arran de l'arribada del TGV a Barcelona, si algú ho ignorava, ja se li havien obert els ulls.
El tema donaria per a molts comentaris, perquè tot plegat anirà per llarg i amb el parèntesi electoral i la incògnita dels resultats i la configuració del nou govern espanyol, no cal que ens posem nerviosos.
Això em fa pensar en aquella idea de que un disbarat es produeix molt fàcilment, en qüestió de segons, i una reparació necessita el seu temps, com en el cas de la confiança, que costa molt poc de perdre i molt per recuperar-la. Per què ho dic? Perquè va ser molt fàcil perdre competències i resulta molt complicat recuperar-les, sobretot quan qui te les ha de donar no en té ganes.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada