Avui he recordat la novel·la

Aquest vespre m'ha vingut a la memòria una novel·la de quan jo era molt jovenet, que em va impressionar molt. No recordo massa detalls, ni molt menys el nom de la novel·la, però estic segur que la mare, que al Cel sia, ho recordaria; ella tenia molta memòria.
Ho recordo perquè estava espantat, i ara caldria situar-ho en el temps. El protagonista era un sacerdot a qui un assassí li havia confessat el crim. El sacerdot era acusat de l'assassinat i només revelant el secret de la confessió quedaria lliure de la sospita. Jo patia en veure la situació, i m'adonava del que representava no poder dir la veritat, fins i tot quan li queia la condemna a sobre.
Salvant les distàncies i el temps, podríem parlar de situacions en què ens trobem a vegades, quan sabem una cosa i no la podem dir; perquè és una promesa, un jurament, o el secret professional. Hi ha altres situacions en què no és convenient explicar allò que saps, ja sigui perquè no et creuran o bé perquè ho mal interpretaran, ho veuran com una defensa personal per tirar pilotes fora.
M'he trobat en alguna situació semblant, i llavors tinc dubtes de si cal ser valent i desemmascarar el fals, el manipulador, el que juga brut, amb el perill que no s'entengui o que no et creguin, o bé és preferible esperar que la raó s'imposi, que els manipulats s'adonin de l'error i es recuperi la calma; que retorni la veritat i s'enterri la tinya.
Són dubtes raonats, que no et deixen tranquil, perquè t'adones que cada vegada la pilota és més grossa, i els disbarats més gruixuts; que qui va de mala fe, posa més llenya al foc, en benefici propi, i ajuda a que la confusió sigui cada vegada més gran.
En tenim d'aquests, més a prop del que ens pensem, però la feina del dia a dia, és el que al final compta, i per sobre de tot, que es constati que la vida continua i cap amenaça s'ha fet realitat.