Polítics i mitjans de comunicació

Aquests dies es parla de les declaracions fetes per Joan Ferran en relació als mitjans de comunicació, i molt concretament a professionals de TV3 i Catalunya Ràdio. Penso que són unes declaracions desafortunades que no beneficien a ningú; ni al mateix diputat, ni a la classe política, ni als periodistes dels mitjans de comunicació de titularitat pública.
El binomi premsa-política és conflictiu, i us adonareu que diguis el que diguis segur que s'interpreta de la pitjor manera possible. Si a tot això, a més, algú surt a provocar o llançar crítiques furibundes, no és estrany que la reacció sigui colèrica.
Hi penso sovint i em costa treure conclusions que es puguin entendre, o si més no que no s'hi vegi segones intencions. Sabeu tot allò que diem sovint sobre els polítics, de la necessitat d'entendre i acceptar que es tracta de posar-se al servei dels altres? doncs des de dins no ho sé, però des de fora no es veu, ni s'accepta.
Però la crítica és bona i et curteig; al principi és difícil i t'hi resisteixes, però amb el temps arribes a prendre a valorar-la. Això sempre i quan estiguis convençut que no ets perfecte; que no tens la raó absoluta, i que els altres també compten.
Per altra banda els periodistes i la premsa en general també han de fer l'esforç, i no deixar-se portar per lo més fàcil, per la polèmica fàcil, la qual cosa no els obliga a ser objectius, sinó conscients del que diuen i escriuen. En el fons es tracta de maduresa i aquesta s'assoleix o no. Cadascú que opini el que li sembli, però si actues i xerres, t'exposes a la crítica, i mai ningú t'assegurarà que serà una crítica justa. És per això que l'altre dia parlava de a què t'exposes si et manifestes transparent, però al final segur que hi ha recompensa, si més no la satisfacció personal d'haver obrat tal com t'havies proposat.