Juguem o som seriosos? Quan Espanya defensa Ceuta i Melilla davant les aspiracions del Marroc, pensen en les aspiracions espanyoles sobre Gibraltar? I els catalans? tenim un criteri diferent al de la resta de l'estat espanyol? El dubte sobre la adscripció de les ciutats de Melilla i Ceuta, afavoreix les aspiracions independentistes catalanes?
Seguint els esdeveniments arran de la visita reial a Ceuta i Melilla, t'adones de la facilitat amb què es pot manipular la gent, i recordes anys enrere, les aclamacions al generalíssim. Qui enganya a qui? Els reis saludant els ciutadans de Ceuta o Melilla, veuen els seus aclamadors, com uns fervorosos simpatitzants o una massa humana mobilitzada políticament?
Són moltes les ocasions en què ens comportem com un ramat de bens; a vegades en som conscients i ens agrada, en altres ni tan sols ens n'adonem. Fins aquí una anàlisi crítica, però no és possible pensar que les persones que varen sortir a rebre els reis amb banderes espanyoles, ho estiguessin fent convençudes i amb ganes de manifestar la seva espanyolitat? Podem entendre que moltes d'aquelles persones, per no dir la gran majoria, prefereix ser espanyol que marroquí? No es pot oblidar que des de Catalunya l'anàlisi no es fa pensant en la disjuntiva entre pertànyer a Espanya o França, sinó entre dependència i independència. Aquest no és el cas dels habitants de Ceuta o Melilla. I Gibraltar? Volen la independència o bé pertànyer als britànics? Els britànics els tractarien com ara, si pensessin que no existeix la possibilitat de l'annexió a Espanya. És això la taxa que li toca pagar a la Gran Bretanya?
Ara li ha tocat a les ciutats de Ceuta i Melilla, sota la mirada del rei del Marroc, però nosaltres ens hem oblidat de l'aniversari de la marxa verda. Els sahrauís què hi pinten amb tot això? Arribarà el dia en què podran exercir, amb llibertat, el dret a decidir el seu futur? Es permetrà el vot en referèndum? I a Ceuta o Melilla els deixaran decidir, o la seva dependència és fruit del dret de conquesta? Les autoritats de Ceuta i Melilla varen aconseguir el que pretenien: omplir les places i carrers, de gent i banderes espanyoles. A Catalunya no és el millor moment. Probablement caldrà esperar que funcionin els tres de rodalies, que l'AVE arribi a Barcelona i que la Sagrada Família no rebi cap dany. Només faltaria que després de tants anys construint, ens ho tiressin per terra.
Seguint els esdeveniments arran de la visita reial a Ceuta i Melilla, t'adones de la facilitat amb què es pot manipular la gent, i recordes anys enrere, les aclamacions al generalíssim. Qui enganya a qui? Els reis saludant els ciutadans de Ceuta o Melilla, veuen els seus aclamadors, com uns fervorosos simpatitzants o una massa humana mobilitzada políticament?
Són moltes les ocasions en què ens comportem com un ramat de bens; a vegades en som conscients i ens agrada, en altres ni tan sols ens n'adonem. Fins aquí una anàlisi crítica, però no és possible pensar que les persones que varen sortir a rebre els reis amb banderes espanyoles, ho estiguessin fent convençudes i amb ganes de manifestar la seva espanyolitat? Podem entendre que moltes d'aquelles persones, per no dir la gran majoria, prefereix ser espanyol que marroquí? No es pot oblidar que des de Catalunya l'anàlisi no es fa pensant en la disjuntiva entre pertànyer a Espanya o França, sinó entre dependència i independència. Aquest no és el cas dels habitants de Ceuta o Melilla. I Gibraltar? Volen la independència o bé pertànyer als britànics? Els britànics els tractarien com ara, si pensessin que no existeix la possibilitat de l'annexió a Espanya. És això la taxa que li toca pagar a la Gran Bretanya?
Ara li ha tocat a les ciutats de Ceuta i Melilla, sota la mirada del rei del Marroc, però nosaltres ens hem oblidat de l'aniversari de la marxa verda. Els sahrauís què hi pinten amb tot això? Arribarà el dia en què podran exercir, amb llibertat, el dret a decidir el seu futur? Es permetrà el vot en referèndum? I a Ceuta o Melilla els deixaran decidir, o la seva dependència és fruit del dret de conquesta? Les autoritats de Ceuta i Melilla varen aconseguir el que pretenien: omplir les places i carrers, de gent i banderes espanyoles. A Catalunya no és el millor moment. Probablement caldrà esperar que funcionin els tres de rodalies, que l'AVE arribi a Barcelona i que la Sagrada Família no rebi cap dany. Només faltaria que després de tants anys construint, ens ho tiressin per terra.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada