No era Tona

Tenia el televisor obert i estaven fent un programa sobre records del passat, combinant imatges actuals i amb imatges d'uns quants anys enrere. Hem pogut veure Rupit, com era abans i com és ara... després imatges d'un poble molt familiar, que tractaven d'idenificar... és Tona, sí és Tona! però no, no era Tona, jo he conegut perfectament de quin poble es tractava: Cantonigròs. Precisament demà a la tarda hi seré. Però em pregunto per què ens han deixat amb l'error?
Imatges del passat que et refresquen la memòria. Es veia la rectoria i la plaça de l'església, des de les escoles, al costat del cementiri. A les escoles hi havia anat a veure cinema; recordo la pel·lícula "murieron con las botas puestas". També hi havia anat a festivals benèfics, i fins i tot recordo haver-hi actuat, cantant (Juanita Banana, a la neu...). La tómbola també era una tradició anual, en que tornaves a casa amb un bon grapat d'objectes i regals, que ara s'anomenen "pongos". Normalment els regals tornaven a la tómbola l'any següent.
I les classes de llatí. Llavors, a la missa, responíem en llatí, i jo, com a bon escolanet, anava a la rectoria perquè el senyor rector me n'ensenyés a fer-ho en llatí. La Rosa, pèl roig, tenia cura del rector, i es passejava pel poble amb un parell de gossos. No recordo bé els seus noms... "Lira", crec que un o una es deia "lira". N'hi havia un de blanc i l'altre ros.
D'això ja en fa uns quants anys i la Rosa i el senyor rector continuen a la rectoria, però en canvi la gent de Cantonigròs ha canviat força. La majoria dels estiuejants actuals, no corrien per Cantoni, com li diem abreviant el nom. Recordo les famílies Passola, Ribas, Molas - Can Rifà -, Prat... el senyor Prat, tot un senyor, i les ties Prat, les seves germanes. També em venen a la memòria els nostres veïns allotjats a Can Canal. La meva germana segur que recorda la frase "juguem a vacazz?" i també deu recordar el tip de córrer escales a munt, empaitada pel Sant Bernat de la família Valls. Anant una mica més enrere parlaria de l'Agneta, una dona amb caràcter i empenta, despatxant a la botiga apuntalant-se mig asseguda. Hi compràvem el pa, però també alguna verdura i fruita. El senyor Mariano, que ens portava a passejar en carro i amb el burro que teníem a davant de casa, a Cal Pastor.
Ja ho veieu, del reportatge de televisió he anat a parar al Cantoni dels anys seixanta. Avui encara pots trobar-hi famílies d'aquells anys: els Triadú, Villanueva, Pi, Mas, Bofill... encara que es tracta dels seus fills o nets. És una barreja de nostàlgia i orgull d'haver viscut uns anys especials, irrepetibles, però dels quals encara hi podríem aprendre alguna cosa.