Dissabte moria l'entranyable Bip, caracteritzat amb la cara blanca i un barret amb una flor al damunt. Tenia 84 anys i era admirat arreu, encara que tinc dubtes sobre el grau de coneixement al nostre país. Potser perquè no miro massa la televisió, però se'm fa difícil recordar algun programa relacionat amb ell. Tampoc sé si n'han parlat gaire arran de la seva mort, però el cas és que sempre he recordat la vegada que vaig assistir a una de les seves representacions. 
No era a França sinó a Londres, al The Old Vic Theatre, i fa força anys. És fantàstic! ho he trobat a Internet: l'any 1984. (Permeteu-me aquest parèntesi, però he quedat sorprès de la troballa a Internet.)
¿No és sorprenent observar les trifulgues dels comerciants, els polítics, els conferenciants... per explicar-se, esgargamellant-se sense parar, i trobar-te amb un mim, que sense paraules t'ho diu tot? És la màgia del gest, la força del mim, la capacitat de dir molt sense dir res.
Sempre m'ha atret el mim. Recordo l'any 1979, a Luzern, a la trobada de Europa Cantat, que una de les activitats organitzades per entretenir el cantaires reunits va ser una representació d'un circ. No sé quines actuacions hi havia, però sí que guardo memòria del mim que servia de fil conductor de tot l'espectacle, i d'alguna manera també recordo la melodia que se'ns va enganxar durant tota la setmana. És curiós que fos precisament en una trobada musical. Però no continuo per aquest camí perquè m'està entrant la... gairebé trenta anys!
La mort de Marcel Marceau m'ha retornat imatges, records, anècdotes... i moltes ganes de tornar a veure un espectacle de mim. Avui sobren moltes de les paraules que sonen a través de la ràdio, la televisió, també als parlaments, plens... i en canvi falta sensibilitat, expressió i silenci.
No era a França sinó a Londres, al The Old Vic Theatre, i fa força anys. És fantàstic! ho he trobat a Internet: l'any 1984. (Permeteu-me aquest parèntesi, però he quedat sorprès de la troballa a Internet.)¿No és sorprenent observar les trifulgues dels comerciants, els polítics, els conferenciants... per explicar-se, esgargamellant-se sense parar, i trobar-te amb un mim, que sense paraules t'ho diu tot? És la màgia del gest, la força del mim, la capacitat de dir molt sense dir res.
Sempre m'ha atret el mim. Recordo l'any 1979, a Luzern, a la trobada de Europa Cantat, que una de les activitats organitzades per entretenir el cantaires reunits va ser una representació d'un circ. No sé quines actuacions hi havia, però sí que guardo memòria del mim que servia de fil conductor de tot l'espectacle, i d'alguna manera també recordo la melodia que se'ns va enganxar durant tota la setmana. És curiós que fos precisament en una trobada musical. Però no continuo per aquest camí perquè m'està entrant la... gairebé trenta anys!
La mort de Marcel Marceau m'ha retornat imatges, records, anècdotes... i moltes ganes de tornar a veure un espectacle de mim. Avui sobren moltes de les paraules que sonen a través de la ràdio, la televisió, també als parlaments, plens... i en canvi falta sensibilitat, expressió i silenci.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada