Avui, dimecres, hem baixat aTavertet. No ho hem fet pel camí vell, des de la font del rajolí o per la masia del Cos, com quan érem petits, sinó que hem baixat en cotxe fins al pla de Can Codina, per agafar la carretera de l'Esquirol.
El Tavertet de la meva infantesa no té res a veure amb l'actual. En això queda palès que m'he fet gran. Arribàvem pel camí vell i trobàvem un poble, aparentment desert, amb unes quantes cases força velles, sense llum ni aigua corrent. El rector era el meu cosí, mossèn Jordi, que vivia amb la seva mare, la tieta Antònia. A l'hora de tornar a Cantonigròs solíem demanar-li a en Ramon de Can Baró - em sembla que es deia Ramon - que ens portava fins al pla de Can Codina amb la seva DKW de color verd. Llavors pujàvem a peu fins a Cantonigròs.
Ara Tavertet ha crescut i s'ha construït molt, però tal com li comentava al seu alcalde, a qui he felicitat, la població està molt endreçada, gràcies a les normatives urbanístiques com a la cura que la gent en té. Pensava que si els arenyencs ens sentíssim tan orgullosos com els de Tavertet, de viure a la nostra vila, i endrecéssim les nostres cases i procuréssim mantenir nets els nostres carrers, des de l'Ajuntament seria més fàcil mantenir una vila neta i endreçada.
Avui, com ja és habitual sempre que venim a Tavertet, hem anat a dinar a Can Baumes. Pastís de verdura, xai a la brasa i crema catalana. La Neus, la propietària, és una gran cuinera. Per agafar gana, hem anat fins el Grau del castell, a veure el campanar de Sau. Em creia que el nivell del pantà seria més baix. La família, però, s'ha passat el dia a la piscina municipal, impossible de creure per als avis que vaig conèixer en les meves primeres visites a Tavertet, quan l'aigua era tan escassa.
De Tavertet, en el meu blog, us n'he parlat diverses vegades, però si encara no us heu animat a venir, us animo a fer-ho. Fa calor, encara que sigui a muntanya, però ara hi ha ombres on s'hi està fresc, fins i tot per escriure un post del blog.
El Tavertet de la meva infantesa no té res a veure amb l'actual. En això queda palès que m'he fet gran. Arribàvem pel camí vell i trobàvem un poble, aparentment desert, amb unes quantes cases força velles, sense llum ni aigua corrent. El rector era el meu cosí, mossèn Jordi, que vivia amb la seva mare, la tieta Antònia. A l'hora de tornar a Cantonigròs solíem demanar-li a en Ramon de Can Baró - em sembla que es deia Ramon - que ens portava fins al pla de Can Codina amb la seva DKW de color verd. Llavors pujàvem a peu fins a Cantonigròs.
Ara Tavertet ha crescut i s'ha construït molt, però tal com li comentava al seu alcalde, a qui he felicitat, la població està molt endreçada, gràcies a les normatives urbanístiques com a la cura que la gent en té. Pensava que si els arenyencs ens sentíssim tan orgullosos com els de Tavertet, de viure a la nostra vila, i endrecéssim les nostres cases i procuréssim mantenir nets els nostres carrers, des de l'Ajuntament seria més fàcil mantenir una vila neta i endreçada.
Avui, com ja és habitual sempre que venim a Tavertet, hem anat a dinar a Can Baumes. Pastís de verdura, xai a la brasa i crema catalana. La Neus, la propietària, és una gran cuinera. Per agafar gana, hem anat fins el Grau del castell, a veure el campanar de Sau. Em creia que el nivell del pantà seria més baix. La família, però, s'ha passat el dia a la piscina municipal, impossible de creure per als avis que vaig conèixer en les meves primeres visites a Tavertet, quan l'aigua era tan escassa.
De Tavertet, en el meu blog, us n'he parlat diverses vegades, però si encara no us heu animat a venir, us animo a fer-ho. Fa calor, encara que sigui a muntanya, però ara hi ha ombres on s'hi està fresc, fins i tot per escriure un post del blog.
Hola, xavier és possible que ens haguem vist algun cop per Tavertet, poble del qual jo també sóc un enamorat. Al meu weblog www.marti58.blogspot.com també hi pots trobar algun post que en parla. Una abraçada Martí Casares (cal Xic)
ResponElimina