Els comentaris que em fa la Isabel al meu post d'ahir, sobre la lectura entre línies en uns quants dels meus darrers escrits, no han fet res més que confirmar-me que els meus temors eren certs. Perquè quan repassava els meus escrits abans de publicar-los, m'adonava que allò no ho podia entendre tothom, potser només els que més em coneixen, els que saben per on em moc, la meva activitat i coneixen les persones amb qui em relaciono. Per altra banda, però, era conscient que el fet d'exercir un càrrec públic fa que la repercussió dels meus escrits i actes no sigui la mateixa que abans, i això em fa reflexionar.
Aquesta nova situació, però, no es pot convertir en silenci ni en deixar de criticar allò que considero que mereix ser criticat, i lloar allò que sigui lloable. En tot cas s'ha de mesurar molt bé i fer notar que tal o tal altre comentari o crítica és a nivell personal, per no implicar-hi la resta de regidors i partits polítics.
Acostumo a parlar de temes del dia, siguin d'Arenys o de la resta del món, i ho faig en veu crítica perquè és la manera de remoure les aigües estancades i ajudar a avançar. He parlat de gestió, pensant en com es feia abans i com s'intenta fer ara, i ni abans era tot un desastre ni ara tot funciona perfectament. Hi ha moltes coses a millorar, però estic convençut que anem per bon camí, cadascú al seu ritme, però avançant. Però hi ha perills, i aquests s'han d'evitar, resolent-los i no pas amagant-los, que és una cosa que s'ha fet sovint, amb el govern de CIU+PP i amb el del Tripartit d'esquerres. Parlava evidentment de la gestió a l'Ajuntament d'Arenys.
Parlava també d'anar junts o bé cadascú pel seu compte. Em referia evidentment al meu país, que amb aquests més de cinquanta anys que he viscut no he deixat de sentir, i també reclamar, els nostres drets com a poble. La història es repeteix una i mil vegades. Sempre apareixen profetes que es creuen tenir la veritat en exclusiva, però al final s'ensorren fins que n'apareixen d'altres. Ara sembla ser que la solució als nostres mals ve del cantó de Puigcerdà, més amunt de Ripoll, com fins ara. No hi ha manera d'aprendre dels nostres errors.
I acabava els meus posts misteriosos, parlant de la premsa, però d'un tipus de premsa, o millor dit de periodistes que creuen, inconscientment, que les notícies s'han d'oferir deixant cadàvers sobre el terreny, i a més ho fan sota l'abric de la ignorància, per no tenir la prudència de contrastar la informació que reben. I ens volen fer creure que qualsevol persona és periodista només posant-se una carxofa a l'alçada de la boca. I amb aquesta postura uns pensen que fan gran l'empresa, quan en realitat estan cavant la tomba de la llibertat de premsa. No hi ha censura, sinó transparència i exigència de professionalitat.
Tot això ho dic jo, en Xavier Febrer i Claveras, arenyenc adoptiu, però no m'estranyaria gens que tingués companyia en la defensa de la professionalitat, l'autocrítica i la prudència, perquè no podem oblidar mai que la ignorància és atrevida.
Aquesta nova situació, però, no es pot convertir en silenci ni en deixar de criticar allò que considero que mereix ser criticat, i lloar allò que sigui lloable. En tot cas s'ha de mesurar molt bé i fer notar que tal o tal altre comentari o crítica és a nivell personal, per no implicar-hi la resta de regidors i partits polítics.
Acostumo a parlar de temes del dia, siguin d'Arenys o de la resta del món, i ho faig en veu crítica perquè és la manera de remoure les aigües estancades i ajudar a avançar. He parlat de gestió, pensant en com es feia abans i com s'intenta fer ara, i ni abans era tot un desastre ni ara tot funciona perfectament. Hi ha moltes coses a millorar, però estic convençut que anem per bon camí, cadascú al seu ritme, però avançant. Però hi ha perills, i aquests s'han d'evitar, resolent-los i no pas amagant-los, que és una cosa que s'ha fet sovint, amb el govern de CIU+PP i amb el del Tripartit d'esquerres. Parlava evidentment de la gestió a l'Ajuntament d'Arenys.
Parlava també d'anar junts o bé cadascú pel seu compte. Em referia evidentment al meu país, que amb aquests més de cinquanta anys que he viscut no he deixat de sentir, i també reclamar, els nostres drets com a poble. La història es repeteix una i mil vegades. Sempre apareixen profetes que es creuen tenir la veritat en exclusiva, però al final s'ensorren fins que n'apareixen d'altres. Ara sembla ser que la solució als nostres mals ve del cantó de Puigcerdà, més amunt de Ripoll, com fins ara. No hi ha manera d'aprendre dels nostres errors.
I acabava els meus posts misteriosos, parlant de la premsa, però d'un tipus de premsa, o millor dit de periodistes que creuen, inconscientment, que les notícies s'han d'oferir deixant cadàvers sobre el terreny, i a més ho fan sota l'abric de la ignorància, per no tenir la prudència de contrastar la informació que reben. I ens volen fer creure que qualsevol persona és periodista només posant-se una carxofa a l'alçada de la boca. I amb aquesta postura uns pensen que fan gran l'empresa, quan en realitat estan cavant la tomba de la llibertat de premsa. No hi ha censura, sinó transparència i exigència de professionalitat.
Tot això ho dic jo, en Xavier Febrer i Claveras, arenyenc adoptiu, però no m'estranyaria gens que tingués companyia en la defensa de la professionalitat, l'autocrítica i la prudència, perquè no podem oblidar mai que la ignorància és atrevida.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada