Ahir divendres vaig assistir a la projecció de la pel·lícula “Llach, la revolta permanent”, dins el VII Cicle de Cinema Solidari i Social, que organitza Arenys Solidari, sempre amb molt d’èxit. Vull començar el meu escrit agraint la tasca que aquesta entitat està duent a terme, i concretament per l’organització d’aquests cicles que ultrapassen el valor cinèfil, per aportar, de manera contundent, un contingut que no deixa indiferent a ningú.
Vàrem tenir la sort de poder comptar amb el director de la pel·lícula, l’arenyenc Lluís Danés, que va comunicar l’emoció que tenia de poder presentar aquesta pel·lícula al local on va pujar a l’escenari per primera vegada, i haver pogut llegir a la pantalla, el seu nom i cognom.
La introducció a la pel·lícula, però, va tenir un component important de crítica i exigència, aprofitant la coincidència de la campanya electoral, perquè els polítics que surtin escollits, arrisquin en cultura. No es tracta d’una frase qualsevol, sinó que val la pena reflexionar-hi. No us sembla que a Arenys fa massa temps que la cultura ha esdevingut un ritual monòton i amb prou feines il·lusió? En Lluís pensava en ell mateix, però també en altres arenyencs i arenyenques que s’han hagut de buscar la vida fora la població, perquè a casa nostra la cultura és sinònim de festa. Jo també demano que els candidats hi reflexionin, i que tots plegats aconseguim canviar la dinàmica. En aquests moments el que es fa a Arenys està tot inventat.
La pel·lícula, per aquelles persones que l’any 1976 ja érem crescudets, ens evocava records inesborrables de protesta, lluita i corredisses. Al veure fileres de cotxes de policia, de color gris, no em podia provocar la mateixa sensació que a la Georgina o altres joves de la sala. Nosaltres havíem corregut davant d’aquells grisos, havíem hagut d’esquivar bales de goma, i recordàvem molt bé els fets del 3 de març, mesos després de la mort del dictador, quan ens crèiem que tot seria diferent.
Imagineu quina és la nostra sensació quan veiem el senyor Fraga, governant en democràcia, o al senyor Martin Villa, presidint empreses per mèrits obtinguts. Nosaltres els vàrem patir, i hem hagut de suportar estoicament la seva adaptació a la vida demòcrata.
Jo també penso que la transició ha estat un engany, provocat per uns quants, i acceptat per uns altres. Fent una ullada al PP, t’adones que la transició no ha existit, sinó que ha consistit en canviar les formes i amagar el fons. La pel·lícula d’ahir la vàrem seguir amb ràbia, pensant més en l’actualitat que no pas en la història. Aquelles cinc morts no s’han explicat, i el seu assassinat ha quedat impune. Aquelles cinc morts continuaran a la memòria dels seus botxins, mentre visquin.
Gràcies Lluís Danés; gràcies Arenys Solidari; gràcies Lluís Llach.
Vàrem tenir la sort de poder comptar amb el director de la pel·lícula, l’arenyenc Lluís Danés, que va comunicar l’emoció que tenia de poder presentar aquesta pel·lícula al local on va pujar a l’escenari per primera vegada, i haver pogut llegir a la pantalla, el seu nom i cognom.
La introducció a la pel·lícula, però, va tenir un component important de crítica i exigència, aprofitant la coincidència de la campanya electoral, perquè els polítics que surtin escollits, arrisquin en cultura. No es tracta d’una frase qualsevol, sinó que val la pena reflexionar-hi. No us sembla que a Arenys fa massa temps que la cultura ha esdevingut un ritual monòton i amb prou feines il·lusió? En Lluís pensava en ell mateix, però també en altres arenyencs i arenyenques que s’han hagut de buscar la vida fora la població, perquè a casa nostra la cultura és sinònim de festa. Jo també demano que els candidats hi reflexionin, i que tots plegats aconseguim canviar la dinàmica. En aquests moments el que es fa a Arenys està tot inventat.
La pel·lícula, per aquelles persones que l’any 1976 ja érem crescudets, ens evocava records inesborrables de protesta, lluita i corredisses. Al veure fileres de cotxes de policia, de color gris, no em podia provocar la mateixa sensació que a la Georgina o altres joves de la sala. Nosaltres havíem corregut davant d’aquells grisos, havíem hagut d’esquivar bales de goma, i recordàvem molt bé els fets del 3 de març, mesos després de la mort del dictador, quan ens crèiem que tot seria diferent.
Imagineu quina és la nostra sensació quan veiem el senyor Fraga, governant en democràcia, o al senyor Martin Villa, presidint empreses per mèrits obtinguts. Nosaltres els vàrem patir, i hem hagut de suportar estoicament la seva adaptació a la vida demòcrata.
Jo també penso que la transició ha estat un engany, provocat per uns quants, i acceptat per uns altres. Fent una ullada al PP, t’adones que la transició no ha existit, sinó que ha consistit en canviar les formes i amagar el fons. La pel·lícula d’ahir la vàrem seguir amb ràbia, pensant més en l’actualitat que no pas en la història. Aquelles cinc morts no s’han explicat, i el seu assassinat ha quedat impune. Aquelles cinc morts continuaran a la memòria dels seus botxins, mentre visquin.
Gràcies Lluís Danés; gràcies Arenys Solidari; gràcies Lluís Llach.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada