L'habitatge i la borsa

Des de fa temps l’habitatge és el centre de la polèmica, per l’especulació que se’n fa; per les dificultats dels joves per accedir-hi; per la quantitat de pàgines que s’han omplert parlant-ne; per l’augment geomètric del seu preu...

Les hipoteques formen part de la nostra vida, i es fa difícil trobar famílies que n’estiguin al marge. Hem viscut uns anys en què el diner no valia res, i la inversió en habitatges era una bona opció. Inversió per anar-hi a viure, però també per especular-hi.
L’economia del nostre país s’ha beneficiat del boom de la construcció, i ha fet recular el percentatge de l’atur. Malgrat tot, però, ningú dubtava, o dubta encara, que tot té un final, i que s’ha de saber parar a temps. Avui es fa més difícil hipotecar-se, perquè els habitatges són cars, i el diner ha recuperat part del seu valor, i les hipoteques no resulten tan favorables.
Cada vegada hi ha més famílies que tenen com a principal despesa l’amortització de la hipoteca, i veuen mermada la seva disponibilitat pressupostària. Es tracta de gent que ha fet el pas d’adquirir un habitatge, amb un gran esforç d’endeutament, i ara es troben que el preu del diner segueix pujant.
He parlat d’inversió per viure i inversió per especular. No és el mateix, ni les conseqüències són les mateixes. Aquella persona que ha especulat, es pot trobar que la seva adquisició no tingui demandes, i es vegi obligada a rebaixar el preu de l’oferta, o quedar-se amb l’habitatge. Una altra situació molt diferent és aquella persona que després de fer un gran esforç, de sobte es troba amb un increment considerable de la despesa mensual per la hipoteca, i amb el perill que no pugui tornar enrere, perquè el mercat estigui saturat i els preus comencin a baixar.
Avui llegíem la notícia de la borsa, on les immobiliàries s’enfonsen. És l’inici del final de l’efecte bombolla? Comença el cicle negre per a la construcció? S’ha d’analitzar tot i no deixar-se portar pels primers símptomes. La borsa és especulació, i caldrà veure què hi ha de cert i què de pura especulació. De totes maneres, però, no podem enganyar-nos, i allò que fa tant temps hem anat comentant, no trigarà massa a arribar.
Què fa l’administració pública? Hi ha de jugar? De quina manera? Aquestes són tres preguntes amb unes respostes que identificarien la manera de ser i pensar dels diferents corrents polítics. Que cadascú hi digui la seva, però jo voldria que l’habitatge fos realment un dret per a totes les persones, i per tant, quedés al marge de l’especulació. Tot el que pugui fer l’administració pública per assegurar aquest dret, serà poc si no hi ha polítiques valentes i contundents. Hem de lluitar perquè els governants hi apostin fort.