És massa fort per no mencionar-ho. El Partit Popular ha posat una bomba de rellotgeria, a la mà d’una colla d’insensats que deixaran de controlar. Com es pot ser tan inconscient o malvat? Què es creuen que aconseguiran? És aquesta la manera d’estimar Espanya? Volen fracturar Espanya i reviure una guerra civil?
Podia entendre la gelosia o antipatia vers Catalunya i el País Basc. Podia comprendre que no haguessin paït bé l’error d’estratègia del 2004, que els va fer perdre les eleccions. Podia entendre que la dreta més reaccionària s’apoderés de les arrendes del partit. No puc entendre, però, la mala sang i el joc brut contra la ciutadania, per aconseguir el poder. No puc entendre la involució democràtica que ens fan seguir. No puc entendre tanta complicitat amb el poder de la dreta espanyola.
Tampoc entenc la posició del govern espanyol. Aquesta manca de lideratge, de força per defensar la raó, de manera contundent i que no comporti dubtes a ningú. No entenc aquesta por d’enfrontar-se a la gent del PP, quan es disposa de la raó en moltes de les seves intervencions.
Podia entendre l’actitud del PSOE davant l’Estatut aprovat pels catalans. Podia entendre els esforços per justificar que no s’estava esquarterant l’Estat espanyol. Bàsicament per la força viciada del clientelisme polític. Ara, però, la seva actitud, a més de no estar-hi d’acord, no l’entenc. És la manera d’enterrar-se en vida, i això és el pitjor que ens pot passar als que encara creiem en la nació catalana.
És bo que el PNB, CIU i IU donin la raó al govern espanyol, però el PSOE i el govern concretament, han de posar-hi de la seva part, perquè el malalt no es cura si no en té ganes, o no lluita suficientment.
El meu pare, que va viure la guerra, que va fer sis anys de “mili”, que en va veure de tots colors, sempre em recorda que no juguem en foc, perquè podem acabar molt malament. I acaba la frase tot dient: “jo, per sort, ja no ho veuré”.
Continuo indignat per la posició del PP, tan a nivell espanyol com català, aquests darrers molt més cínics. Els catalans hem de continuar treballant per exigir els nostres drets de gestionar els recursos, i planificar des de casa. A Madrid no hi tenim massa amics, però no ens equivoquem d’enemic, de qui realment ens vol mal.
Podia entendre la gelosia o antipatia vers Catalunya i el País Basc. Podia comprendre que no haguessin paït bé l’error d’estratègia del 2004, que els va fer perdre les eleccions. Podia entendre que la dreta més reaccionària s’apoderés de les arrendes del partit. No puc entendre, però, la mala sang i el joc brut contra la ciutadania, per aconseguir el poder. No puc entendre la involució democràtica que ens fan seguir. No puc entendre tanta complicitat amb el poder de la dreta espanyola.
Tampoc entenc la posició del govern espanyol. Aquesta manca de lideratge, de força per defensar la raó, de manera contundent i que no comporti dubtes a ningú. No entenc aquesta por d’enfrontar-se a la gent del PP, quan es disposa de la raó en moltes de les seves intervencions.
Podia entendre l’actitud del PSOE davant l’Estatut aprovat pels catalans. Podia entendre els esforços per justificar que no s’estava esquarterant l’Estat espanyol. Bàsicament per la força viciada del clientelisme polític. Ara, però, la seva actitud, a més de no estar-hi d’acord, no l’entenc. És la manera d’enterrar-se en vida, i això és el pitjor que ens pot passar als que encara creiem en la nació catalana.
És bo que el PNB, CIU i IU donin la raó al govern espanyol, però el PSOE i el govern concretament, han de posar-hi de la seva part, perquè el malalt no es cura si no en té ganes, o no lluita suficientment.
El meu pare, que va viure la guerra, que va fer sis anys de “mili”, que en va veure de tots colors, sempre em recorda que no juguem en foc, perquè podem acabar molt malament. I acaba la frase tot dient: “jo, per sort, ja no ho veuré”.
Continuo indignat per la posició del PP, tan a nivell espanyol com català, aquests darrers molt més cínics. Els catalans hem de continuar treballant per exigir els nostres drets de gestionar els recursos, i planificar des de casa. A Madrid no hi tenim massa amics, però no ens equivoquem d’enemic, de qui realment ens vol mal.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada