Com en una sèrie televisiva, anem seguint els esdeveniments al voltant de l’Estatut. De moment portem una bona colla de capítols, però ens n’han promès més. Diuen que es pot allargar fàcilment dos anys. Això obre una perspectiva prou gran com per relativitzar-ho una mica més i no abocar-hi tanta passió.
En aquests moments la trama gira al voltant del Tribunal Constitucional, que tots els partits volen adaptar a la seva mida. Primer va ser el Partit Popular que va recusar al jutge Pérez Tremps, i ara serà el govern català que farà el mateix amb el jutge Rodríguez Zapata. És allò de, si me’n treus un del meu color, jo te’n trec un altre del teu.
Com podeu veure no estem parlant d’una representació operística, sinó més aviat d’una sarsuela, o potser d’un sainet. Aquesta és la manera de desvirtuar el concepte que la gent normal del carrer podem tenir de les autoritats judicials, perquè els polítics ja fa temps que no els defensa ningú.
Ara s’haurà de veure si els motius per acceptar la recusació del jutge Pérez Tremps, es tindran en compte per aquesta segona recusació, amb una situació semblant.
I si està tan de moda fer recusacions, per què no podem recusar a un regidor, o a un diputat autonòmic? Serà que la normativa en el món judicial és més estricte que no pas en l’executiu o el legislatiu? Es tracta simplement que la justícia ha de ser ‘justa’ i la política pot ser legalment injusta? No podríem recusar un alcalde constructor, pel perill que no fos imparcial? o a la regidora d’Urbanisme, casada amb un constructor?
Quina diferència hi ha entre uns parlamentaris escollits pels electors, d’acord amb unes ideologies determinades, i els jutges del Tribunal Constitucional, escollits pels escollits pels electors? Per què es por recusar a un jutge que aplica la llei, i no a un diputat que la redacta i aprova? Qui ens pot fer més mal, si no actua de manera imparcial?
M’imagino que les respostes seran per un jurista. Potser l’amic Maiol, que em segueix el blog, podrà aclarir els meus dubtes.
Recusar està en l'ordre del dia :P! Ens hi posem Xavier?
ResponEliminaMalauradament, sent ambdós mers ciutadans, no tenim competències per fer-ho.
Amic Xavier, les preguntes que llances, amb crits de ràbia d'incontenció a redós de la impotència que puguis sentir a flor de pell, com la sento jo i molts d’altres, no tenen una resposta jurídica taxativa.
Malgrat tot, la ciutadania té una única arma judicial per desemmascarar els casos hipotètics que assenyales. A través del recurs contenciós-administratiu podríem sotmetre tota actuació de l'Administració pública per tal que la justícia posi fi a regidors/es i alcaldes/esses sense rumb i anant a la deriva.
Tanmateix, no ens podem enrocar en la premissa de voler retre comptes als diputats que, tenint dues prerrogatives que els defensen a ultrança: inviolabilitat i immunitat, estan protegits com uns gínjols pel Parlament en l’exercici de llurs funcions.
No obstant, posant-hi cullerada i al veure que la legislació plou sobre mullat... per cert a Espanya sempre fa aquest "temps legislatiu"? Estrany... Doncs, encara existeix una altra prerrogativa administrativa que vetlla pels interessos dels particulars en exercici de les seves funcions públiques (sobretot en matèria de contractes; a parer de cada direcció autònoma de les regidories, poden ésser: especul•latives, parcials, etc.).
En definitiva, fent-nos preguntes com: “(...)escollits pels escollits pels electors?” Acabarem coincidint en el dilema de les llistes tancades i, personalment, ja saps què n’opino. Havent fet el treball de recerca, tocant un d’aquests punts, aposto per les obertes al 100%!
En conclusió, l’Estat Espanyol fa i desfà mostrant-se internacionalment i a la UE com a estat just i avantguarda de la democràcia judicial; però, seguint el guiatge espanyol com a dogma tradicional, Espanya és injusta i antidemocràtica. Una prova n’és el Tribunal Constitucional mateix. El bipartidisme estatal el crea a parer de cadascú, mitjançant fases del Congrés i el Consell General del Poder Judicial, i les minories nacionals ibèriques tan sols s’aixopluguen vers els atacs infames, com l’estatutari, per exemple.
Finalment, espero haver aportat una visió d’un “jurista novell” amb la ferma convicció d’apostar pel secessionisme en tots els àmbits, inclús el municipal.
La societat civil ha de dir no, cal que sigui el pal de paller pel canvi!
Una abraçada!
PS: Segueix escrivint perquè alguns vegin més enllà dels leitmotiv inculcats pel vox populi polític!
Molt bona resposta Maiol!!
ResponEliminaJo, com vosaltres, també m'apunto a recusar.
En quan a les comptetències que tenim com ciutadans, puc dir, que la força d'un poble és superior a la d'un Govern, és superior a una Constitució, és a dir, si de veritat es volgués aconseguir quelcom es podria.