La llibertat d'expressió en perill

Avui llegia a la premsa la condemna que ha rebut un blogger egipci, Abdelkarim Soliman, per haver criticat l’Islam i al president, per Internet. La notícia m’ha interessat perquè, sense haver llegit el seu escrit i per tant al marge de cap tipus de valoració, per part meva, m’hi he sentit una mica identificat, salvant grans distàncies.

Les facilitats que ens brinda Internet per expressar les nostres opinions i fer-les arribar fins l’altra part del món, comporta que els règims dictatorials vulguin prendre mesures per protegir allò que no té explicació des de la raó i la llibertat. Sens dubte que hi ha molts estats al món que descaradament són dictatorials, però n’hi ha molts d’altres que de bon grat utilitzarien eines semblants.
El nostre país va assolir la democràcia després d’una llarga dictadura que molts bloggers no hauran arribat a veure. La possibilitat que tenim d’expressar allò que volem sense que ens comporti condemna, és un bé preuat que caldria valorar, encara que no s’hagi viscut la dictadura. Els que la vàrem patir, no ens fa falta que ens ho recordin.
El fet de viure en democràcia no significa que tothom estigui disposat a acceptar la crítica, i encara menys si aquesta és contundent perquè es basa en evidències. En política això és clau, i permet apreciar qui té valors democràtics i distingir-los dels que s’hi han d’esforçar massa. Els fets i les paraules identifiquen les persones, i el to que s’utilitza il·lustra la seva capacitat per exercir un càrrec públic, entès com un acte de servei.
No és irrellevant la insistència sobre el diàleg, perquè en aquest exercici és quan millor es pot comprovar el component democràtic de l’interlocutor. Malauradament, quan tenim l’ocasió de decidir, oblidem aquests elements, i ens deixem portar massa per les aparences, les grans promeses i, per què no, l’interès personal. Cada quatre anys tenim una oportunitat, això fins que no en vinguin uns altres que ens la brindin dia rere dia, amb la nostra implicació social.