Aquesta setmana resulta distreta quant a notícies, però una de les més destacades és la discussió al Congrés de Diputats, del “Projecte de llei per la qual es reconeixen i amplien drets i s’estableixen mesures a favor dels que varen patir persecució o violència durant la guerra civil i la dictadura”. Un projecte de llei que té tres fronts: el PSOE que presenta el text; el PP que no en vol sentir a parlar; i IU-ICV-ERC que la consideren insuficient.
No pretenc opinar sobre un text que he llegit molt alt per alt, i que gent molt més preparada que jo han estudiat a fons, però m’agradaria afegir-me a qui critica de fer les coses a mitges. Malauradament, en política s’acostuma a fer-ho tot bastant a mitges tintes, per no fer massa mal a ningú, amb el lògic resultat de no acontentar tampoc a ningú.
Sempre he pensat que el model de transició política que les circumstàncies, i la gent, ens varen conduir a seguir, tenia aquest esperit de no voler ofendre a ningú, sobretot als que havien estat més ofensius. Era com si finalment els oprimits guanyessin la batalla, però fessin com aquell qui res, no fos cas que els opressors se n’adonessin i hi tornessin (de fet ja ho varen intentar).
Pensant en la idoneïtat de presentar aquest projecte de llei, em ve a la memòria una frase que a casa es feia servir molt: “si ho has de fer a desgrat, no cal que ho facis”. Perquè la impressió que em dóna és que el PSOE s’hi ha vist obligat, però hauria preferit no haver-ho de fer, sobretot pel què poden dir la gent del PP, tenint en compte que la dreta espanyola mai ha criticat obertament el franquisme, encara que de manera individual hi puguin haver excepcions.
Probablement, el problema de tot rau en el fet que Espanya no té una dreta sorgida de la democràcia, sinó que es considera hereva del conservadorisme franquista, i els sembla que atacar obertament la dictadura, és atacar les seves arrels. I ja se sap: “qui perd els orígens, perd la identitat”.
No pretenc opinar sobre un text que he llegit molt alt per alt, i que gent molt més preparada que jo han estudiat a fons, però m’agradaria afegir-me a qui critica de fer les coses a mitges. Malauradament, en política s’acostuma a fer-ho tot bastant a mitges tintes, per no fer massa mal a ningú, amb el lògic resultat de no acontentar tampoc a ningú.
Sempre he pensat que el model de transició política que les circumstàncies, i la gent, ens varen conduir a seguir, tenia aquest esperit de no voler ofendre a ningú, sobretot als que havien estat més ofensius. Era com si finalment els oprimits guanyessin la batalla, però fessin com aquell qui res, no fos cas que els opressors se n’adonessin i hi tornessin (de fet ja ho varen intentar).
Pensant en la idoneïtat de presentar aquest projecte de llei, em ve a la memòria una frase que a casa es feia servir molt: “si ho has de fer a desgrat, no cal que ho facis”. Perquè la impressió que em dóna és que el PSOE s’hi ha vist obligat, però hauria preferit no haver-ho de fer, sobretot pel què poden dir la gent del PP, tenint en compte que la dreta espanyola mai ha criticat obertament el franquisme, encara que de manera individual hi puguin haver excepcions.
Probablement, el problema de tot rau en el fet que Espanya no té una dreta sorgida de la democràcia, sinó que es considera hereva del conservadorisme franquista, i els sembla que atacar obertament la dictadura, és atacar les seves arrels. I ja se sap: “qui perd els orígens, perd la identitat”.
Comparteixo, Xavier, com ja he deixat dit al meu blog d'arenyautes (Pinochet, Franco i la memòria històrica) això de què no s'hi valen les mitges tintes.
ResponEliminaMarc