Respecte a les Institucions

No descobreixo res de nou si comento que cada vegada hi ha menys confiança vers els polítics. És fàcil, però, basar-se en la incompetència d’uns quants o la corrupció d’uns altres per posar-los tots al mateix sac. En aquest error hi caiem molts i personalment, en més d’una ocasió em toca rectificar.
De tot plegat se’n deriva un manca de respecte generalitzada als polítics que, com el peix que es mossega la cua, dificulta el seu treball, ja que es veuen contínuament qüestionats. El pitjor que pot succeir és que la desconfiança i la manca de respecte es traslladi a les institucions per a les quals treballen. Si això es generalitza, el sistema democràtic pot trontollar i posar en perill la nostra feble societat constitucional.
Autoanalitzem-nos per comprovar quin és el grau de confiança i respecte que tenim sobre les diferents institucions democràtiques. A nivell d’Espanya podríem estar pensant en el Congrés de Diputats i el Senat, el Tribunal Constitucional, la Fiscalia General, el Defensor del Poble, el Govern, el Tribunal Suprem... a nivell català parlaríem del Parlament, la Sindicatura de Comptes, la Sindicatura de Greuges, el Govern... també podríem parlar de jutges, policies, funcionaris...
A bona part dels exemples que he relacionat hi trobem a polítics en exercici, o antics polítics, jutges i magistrats... amb un procediment d’accés diferent en funció de cada institució. Hi ha algun càrrec de qui desconeixeu el nom del seu titular? Hi ha serveis públics que el que menys interessa és conèixer qui hi ha al capdavant, sinó més aviat els resultats del seu funcionament. Precisament en aquests casos arriba a ser contraproduent rebre massa informació del personatge, perquè acostuma a ser sinònim de funcionament poc eficient.
En aquests moments en venen a la memòria dos personatges, un de fàcil perquè ha estat noticia aquests dies, Enrique Múgica, i l’altre, el senyor Manuel Jiménez de Parga, de qui li recordem comentaris despectius per Catalunya, essent president del Tribunal Constitucional. Si bé és cert que l’actuació és d’acord amb la llei, a ningú se li escapa la intencionalitat totalment subjectiva i visceral del seu posicionament.
És probable que moltes persones ofeses perdessin o hagin perdut la confiança a les institucions a qui els protagonistes representaven, però la falta de respecte institucional caldria atribuir-la als actuants per ignorar la seva responsabilitat democràtica i oblidar-se que no actuen a títol personal sinó en nom de la institució que presideixen.