Comencem un nou curs

S’ha acabat l’agost i per a molts les vacances. El setembre és l’inici d’un nou curs per als estudiants i als seus pares, però també per a moltes empreses i treballs. La divisió natural d’un any no sempre va d’acord amb la manera de funcionar, sobretot en educació en què el pressupost anual va de gener a desembre, però els cursos van de setembre a juny.

Jo crec que en la vida de les persones també es funciona de setembre a juny, amb dos mesos d’estiu que surten fora de la rutina, tinguis o no vacances. El setembre, doncs, és un bon moment per posar en pràctica totes aquelles reflexions que durant l’estiu has anat construint, i que t’han de portar a aconseguir els objectius que t’has proposat assolir.
A mi em passa que des de finals d’abril o maig em vénen al cap moltes idees de matricular-me per fer un màster o un postgrau, però quan arriba la tardor i se’t complica una altra vegada la vida, i necessites prioritzar activitats i responsabilitats... faig marxa enrere.
Probablement la solució seria no fer massa projectes i concentrar-ho en uns pocs, més o menys assequibles, i aconseguir dur-los a terme. Ja se sap que qui molt vol haver, sovint es queda en res.
En política també comença l’any al mes de setembre. Tot allò que no s’ha aconseguit abans de l’estiu es pretén dur-ho a terme a partir de la tardor. Enguany, però, la situació és una mica especial. Aquest setembre havia de ser el punt de partida, el compte enrere, de les eleccions locals del mes de maig vinent, però l’avançament de les eleccions autonòmiques, per tots els esdeveniments que no cal repetir, fa que ens vinguin dos mesos de molta intensitat política, de què tindrem temps de parlar.
No sé si els catalans haurem aprofitat bé l’estiu per desconnectar políticament dels dos anys d’Estatut i de picabaralles del tripartit. Seria bo que fos així, i que comencéssim aquest mes de setembre sense massa pressió, essent conscients que el dia 1 de novembre es decidirà la nova composició del Parlament de Catalunya, i a partir d’aquí el govern català.
M’agradaria, si no és demanar massa, que els partits polítics, que vindran forts per encetar la campanya electoral, tinguessin la gentilesa de no cansar-nos, com és habitual en ells. Els agrairíem una campanya intel·ligent, innovadora, que surti de la rutina de sempre; una campanya amb uns objectius clars i concrets, i amb no tantes promeses penjades a l’aire que no acaben de complir-se mai; una campanya que no ens convidi a apagar la ràdio o el televisor, o passar pàgina, sinó que ens faci reflexionar i ser còmplices del treball a realitzar per al nostre país, la nostra societat; que s’oblidin dels seus adversaris polítics i es concentrin en les seves propostes de govern. Potser estic equivocat, però no crec que sigui la millor política, l’atac sistemàtic a l’adversari o, si més no, no és la millor manera d’animar la gent a participar i motivar-se políticament.
A casa nostra, encara que de manera general predominin les eleccions autonòmiques, les especulacions i moviments preparatoris de les eleccions municipals tindran el seu protagonisme. Ens falta la confirmació dels caps de llista dels dos partits al govern: el PP i CIU, i també resoldre la incògnita de si es confecciona la llista d’independents i, si és així, qui l’encapçalarà i si ICV es presentarà o no.
Hem viscut uns mesos de legislatura bastant embolicats. En primer lloc per les baralles i posterior sortida del govern del regidor Lluís Blanchar, a qui se’l situa com a principal candidat a encapçalar la llista d’independents (VIA), i en segon lloc, i com a conseqüència de la pèrdua de majoria absoluta del govern, l’encallament de molts projectes que ha arribat, en segons quins aspectes, a una mena de desgovern.
Tot i així, ara vénen els mesos de fer força feina per poder vendre-ho bé en la propera campanya electoral. Tothom mirarà de quedar bé davant els seus possibles votants, i justificar qualsevol error, dubte o incompliment, per l’actitud de l’adversari. Els polítics necessiten treballar molt bé això, perquè esdevenen esclaus de les seves promeses i dels seus votants, encara que només sigui cada quatre anys.
Em direu utòpic o innocent, però jo encara somnio en veure el dia que hi haurà nous polítics que no s’aferraran a la cadira; que actuaran amb esperit de servei i d’acord amb les promeses realitzades en campanya; que comptaran amb la ciutadania per avançar entre tots. Somnio en una altra manera de fer política.

Article publicat a l'Ametlla d'Arenys d'aquest mes de setembre