En l’argot teatral i en el taurí, podríem estar parlant d’una bona entrada, per assistir a la conferència de Salvador Cardús, al Col·legi La Presentació, d’Arenys de Mar. ”Atrevir-se a fer de pares” era el títol escollit pel conferenciant, doctor en Ciències Econòmiques i professor titular, de Sociologia, a la Facultat de Ciències Polítiques i Sociologia de la Universitat Autònoma de Barcelona.
Com és ja tradicional, la direcció del Col·legi convida als pares dels alumnes a la primera trobada del curs amb el professorat, amb una prèvia prou suculent. L’any passat, sota el títol “l’educació de qualitat”, va ser el doctor en Filosofia i Teologia, i professor de la Universitat Ramon Llull, Francesc Torralba, qui ens va delectar amb la seva conferència.
Salvador Cardús ens ha avançat que no venia a renyar-nos ni a deprimir-nos, com potser era costum antigament, sinó a aportar idees, no pas per creure obligatòriament sinó per ajudar-nos a pensar. Com que no tots volem que els nostres fills siguin de la mateixa manera, no hi ha una sola manera d’educar-los. Tampoc ha vingut a donar solucions, sinó idees que creu eficaces per ajudar-nos a pensar en la responsabilitat que tenim pel fet de ser pares, per després poder-les discutir.
Per altra banda, ha advertit del perill de fer una diagnosi equivocada del problema, perquè erraríem en la manera de solucionar-lo. També ha comentat l’error de preguntar-se qui és el culpable enlloc de quina és la causa, i ha afegit que en Educació sovint sobra moralisme. Tampoc es pot confondre problemes amb limitacions. Les limitacions són obstacles que cal superar, i les solucions resolen els problemes. Cal superar els obstacles, les nostres limitacions, i plantejar bé els problemes, per trobar-ne la solució.
Encara abans d’entrar a exposar què s’ha de tenir en compte per atrevir-se a fer de pares, Salvador Cardús, ha parlat de “la cultura de l’esforç”, que avui dia està molt de moda, i ha advertit que un esforç sense resultats és un esforç inútil. Per acabar la introducció ha apel·lat el sentit comú i sortir del catastrofisme. Com exemple ha llegit dos breus comentaris on l’autor es planyia per la disbauxa dels fills en contraposició a la manera de ser de temps anteriors. La sorpresa ha estat quan ens ha descobert els autors: Sócrates i un escrit anònim de l’any 1000 a.c.
Què hem de tenir en compte, com a pares?
1- Se’ns diu que els pares hem dimitit d’educar els nostres fills. Una acusació errònia, ja que no es té en compte que avui és molt més difícil educar. La societat ha canviat i ara, a l’hora d’educar, hem de ser capaços d’acceptar un grau important d’incertesa i prendre decisions.
2- Si avui tenim problemes educatius és perquè ho estem fent bé. Una explicació aparentment contradictòria, però entenedora amb exemples. Abans, hi havia molts nens i nenes no escolaritzats; anar a l’escola era un premi, perquè es valorava. Avui pràcticament tothom està escolaritat i ja no es valora.
3- Educar no és tant una qüestió d’ideologia, de valors, sinó que es tracta de transmetre maneres de fer, estils de vida. S’educa amb l’exemple i no pas amb sermons. Tal com farem, ells faran. Les maneres de fer es converteixen en maneres de ser.
4- Cal buscar l’espai per a cada cosa. Hi ha coses que l’escola no ha de fer; no ha d’ensenyar a menjar, o a vestir. La televisió també ha de tenir el seu espai. Els pares hem de trobar l’espai de cadascú i també els límits.
Salvador Cardús ha comentat que tenim dificultats i molt poca habilitat per tractar els sentiments, i l’educació necessita un coixí sentimental fantàstic, “de bon rotllo”. No ens hem de fixar tant en la crisi de valors, i pensar més en llevar-se deu minuts abans i dedicar-los als fills, i d’aquesta manera, començar bé el dia, i aprofitar els àpats com espais de conversa i diàleg.
Ha acabat la conferència presentant tres regles d’or:
1a – Ser coherents.
2a – Educar amb bon humor.
3a – Dedicar-hi temps (“Tot el temps que no els dediquem de petits, l’haurem de dedicar de grans i amb preocupació”.)
Com és ja tradicional, la direcció del Col·legi convida als pares dels alumnes a la primera trobada del curs amb el professorat, amb una prèvia prou suculent. L’any passat, sota el títol “l’educació de qualitat”, va ser el doctor en Filosofia i Teologia, i professor de la Universitat Ramon Llull, Francesc Torralba, qui ens va delectar amb la seva conferència.
Salvador Cardús ens ha avançat que no venia a renyar-nos ni a deprimir-nos, com potser era costum antigament, sinó a aportar idees, no pas per creure obligatòriament sinó per ajudar-nos a pensar. Com que no tots volem que els nostres fills siguin de la mateixa manera, no hi ha una sola manera d’educar-los. Tampoc ha vingut a donar solucions, sinó idees que creu eficaces per ajudar-nos a pensar en la responsabilitat que tenim pel fet de ser pares, per després poder-les discutir.
Per altra banda, ha advertit del perill de fer una diagnosi equivocada del problema, perquè erraríem en la manera de solucionar-lo. També ha comentat l’error de preguntar-se qui és el culpable enlloc de quina és la causa, i ha afegit que en Educació sovint sobra moralisme. Tampoc es pot confondre problemes amb limitacions. Les limitacions són obstacles que cal superar, i les solucions resolen els problemes. Cal superar els obstacles, les nostres limitacions, i plantejar bé els problemes, per trobar-ne la solució.
Encara abans d’entrar a exposar què s’ha de tenir en compte per atrevir-se a fer de pares, Salvador Cardús, ha parlat de “la cultura de l’esforç”, que avui dia està molt de moda, i ha advertit que un esforç sense resultats és un esforç inútil. Per acabar la introducció ha apel·lat el sentit comú i sortir del catastrofisme. Com exemple ha llegit dos breus comentaris on l’autor es planyia per la disbauxa dels fills en contraposició a la manera de ser de temps anteriors. La sorpresa ha estat quan ens ha descobert els autors: Sócrates i un escrit anònim de l’any 1000 a.c.
Què hem de tenir en compte, com a pares?
1- Se’ns diu que els pares hem dimitit d’educar els nostres fills. Una acusació errònia, ja que no es té en compte que avui és molt més difícil educar. La societat ha canviat i ara, a l’hora d’educar, hem de ser capaços d’acceptar un grau important d’incertesa i prendre decisions.
2- Si avui tenim problemes educatius és perquè ho estem fent bé. Una explicació aparentment contradictòria, però entenedora amb exemples. Abans, hi havia molts nens i nenes no escolaritzats; anar a l’escola era un premi, perquè es valorava. Avui pràcticament tothom està escolaritat i ja no es valora.
3- Educar no és tant una qüestió d’ideologia, de valors, sinó que es tracta de transmetre maneres de fer, estils de vida. S’educa amb l’exemple i no pas amb sermons. Tal com farem, ells faran. Les maneres de fer es converteixen en maneres de ser.
4- Cal buscar l’espai per a cada cosa. Hi ha coses que l’escola no ha de fer; no ha d’ensenyar a menjar, o a vestir. La televisió també ha de tenir el seu espai. Els pares hem de trobar l’espai de cadascú i també els límits.
Salvador Cardús ha comentat que tenim dificultats i molt poca habilitat per tractar els sentiments, i l’educació necessita un coixí sentimental fantàstic, “de bon rotllo”. No ens hem de fixar tant en la crisi de valors, i pensar més en llevar-se deu minuts abans i dedicar-los als fills, i d’aquesta manera, començar bé el dia, i aprofitar els àpats com espais de conversa i diàleg.
Ha acabat la conferència presentant tres regles d’or:
1a – Ser coherents.
2a – Educar amb bon humor.
3a – Dedicar-hi temps (“Tot el temps que no els dediquem de petits, l’haurem de dedicar de grans i amb preocupació”.)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada