Sinera, Cesc i Bon Nadal

Avui hem assistit a la Mostra de final de curs de l’Escola de Dansa Sinera, a l'Auditori del Col·legi La Presentació. És una mostra que s’organitza cada dos anys, atesa la seva complexitat, el nombre d’alumnes que hi participen i les necessitats tècniques i d’equipament que requereix.

Precisament en la presentació de la vetllada d’avui (ahir va tenir lloc la mostra dels alumnes més grans), la Mercè Freixas, que és la directora de l’Escola i la culpable d’aquesta gran moguda, ha fet un discurs en to reivindicatiu. Ha posat de manifest les dificultats del món de la cultura i especialment la dansa, per poder avançar, no només a Arenys sinó arreu. Ha parlat de la necessitat de poder disposar, a Arenys, d’un equipament que permeti l’organització d’actes com aquesta mostra sense haver-la de partir en dos. La Mercè ha vingut a dir que el Teatre Principal no satisfà totes les necessitats i que cal trobar-hi solució. En el seu discurs es podia llegir, entrelínies, una justificació del cost que ha pogut representar pels pares dels dansaires. Tot plegat però, no ha impedit que la vetllada hagi estat, al meu entendre, esplèndida i que haguem d’agrair una vegada més a la Mercè Freixa, la seva empenta i dedicació a una tasca tan sensible com és l’ensenyament de la dansa.
Al llarg dels anys assoleixes perspectiva i et fa veure el progrés del treball setmanal, d’unes persones, la majoria de les quals no es dedicaran a la dansa, però que hauran desenvolupat una de les mancances més greus d’avui: la sensibilitat.
Moure a tants nens i nenes té el perill de fer-se pesat, però haig de felicitar la Mercè i tot l’equip, perquè ha estat una Mostra llarga (gairebé tres hores), però àgil. S’ha vist un bon treball d’il·luminació i de coreografia, i l’actitud dels nois i noies ha estat, en general, de força atenció i concentració.
La Dansa pot ser per Arenys un d’aquells elements que ens poden identificar i que no són només passat. Cada vegada es fa més difícil no perdre el tren, i és per això que convé donar suport a totes les iniciatives i a tot aquell treball que ens educa socialment i, en el cas d’avui, també culturalment. Gràcies Mercè.
Baixant la Riera, el meu fill ha estat contentíssim de poder intercanviar quatre paraules amb en Cesc Fàbregas. Per a l’Ignasi, que li agrada jugar a futbol, no deixa de ser un ídol.
Ah, i més avall de la Riera, en un balcó d’un primer pis, ens desitjaven el Bon Nadal, amb nadales, un Pare Noël i l’avet engalanat.