El PSOE liquida Espanya

Llegeixo al diari que el PP continua manifestant que el PSOE està liquidant Espanya. M’imagino que és la manera que consideren més encertada per guanyar-se la simpatia de la majoria. El famós victimisme amb què sempre s’ha acusat als catalans i concretament a Convergència i Unió, ara sembla com si l’haguessin adoptat els conservadors espanyols per enfrontar-se al dimoni, és a dir, al PSOE, que només pensa en la manera de destruir l’Estat espanyol, ja sigui amb aliances amb ETA o amb els perversos nacionalistes perifèrics (el nacionalisme centrista és lícit).

Ja sé que no és un discurs nou i també sé que durarà tot el temps que falti perquè arribin les eleccions generals, però em sorprèn la ignorància generalitzada o, millor dit, la capacitat que tenim els humans de caure en els paranys més simples de la idiotització.
Crec que tot això és factible si ens basem en el criteri que els altres sempre ens voldran fer mal i argumentem els seus moviments sota aquesta sospita. No és estrany, doncs, que en aquestes circumstàncies, qualsevol espanyol convençut pugui acceptar la idea que els catalans són uns desagraïts, o fins i tot una plaga a combatre.
Tot això ho deixàvem abans per a ments ignorants i senzilles, i ens refiàvem que els més lúcids ho veien d’una altra manera. Però això no és cert, i també les classes intel·lectuals han caigut a la mateixa trampa i han perdut qualsevol argument mínimament discutible. S’han perdut els combinats i tot es juga a cara o creu, a bons i dolents.
Davant de tot això, el diàleg no té ni sentit ni lloc, sinó que és totalment ignorat, i aquesta és l’Espanya que tenim, i amb la que hem de continuar viatjant de bracet. Un viatge d’acompanyament, essent conscients que sempre serem el germà petit i, el que encara és pitjor, l’esca del pecat.
Zapatero ho té difícil, perquè només el salven les seves petjades. Qualsevol pas en fals el farà caure i ningú l’anirà a ajudar. Ni tan sols els seus. Aquesta és la realitat de la política actual, i per això no es estrany el final de Maragall, com tampoc no ens hagués sorprès un Carod arraconat.
El PP pretén ser la gota malaia de la política espanyola i el PSOE intenta anar esquivant les fletxes enverinades. Caldrà veure el grau de resistència i també de fidelitat de la seva família. Recordeu que l’altra etapa socialista a Espanya es va acabar per un suïcidi col·lectiu. Un fet que es podria repetir sinó es troba la manera d’avançar, sense deixar-se influir per una gent que no estima Espanya sinó que pretén recuperar la seva Espanya: l’Espanya d’uns quants.
Entretant Catalunya té per endavant vint-i-cinc anys més per reivindicar les noves competències i presentar els corresponents recursos d’inconstitucionalitat per les ingerències del govern espanyol. No cal anar massa lluny per comprovar-ho. És aquest el paper que ens toca jugar eternament?