Ho han fet tan malament que avui parlar de l’Estatut és parlar de partits polítics i del seu posicionament. És difícil sentir comentaris específics del seu contingut, tot es limita a afirmar que és el millor estatut que mai hem tingut o bé que ens han pres el pèl a Madrid i la retallada ha estat solemne. En el fons això és el que pretenen la majoria de polítics: aconseguir guanyar-se la confiança dels electors i esperar i desitjar que no hi vulguin ficar massa cullerada, no fos cas que haguessin de donar massa explicacions.
Toquem de peus a terra i acceptem la realitat. A Catalunya hi ha sentiment independentista més o menys declarat, més o menys dissimulat. Hi ha polítics que volen fer-nos creure que es tracta d’una minoria però no és ben bé així. També hi ha qui defensa la unitat d’Espanya, ja sigui perquè li agrada o bé, li interessa. D’aquests també n’hi ha força. A partir d’aquí caldria analitzar què ens podia aportar de nou el projecte d’Estatut, iniciat en un moment de canvi de governs i sense una demanda clara al carrer.
Per als sobiranistes, tenint en compte que en el tràmit establert per a l’aprovació de l’Estatut calia que passés amb èxit pel Congrés de Diputats de Madrid, massa optimistes no podien ser. Per als més federalistes ja els anava bé una certa ambigüitat, i no els agrada gens que els parlin del dret d’autodeterminació. Per als espanyolistes, el que interessava era aconseguir una disbauxa i que tot anés en orris. Finalment, per als escèptics (la majoria de la ciutadania), hi havia més ganes d’aconseguir veure un govern de debò i que anés més per feina, que no pas tota la picabaralla i representacions teatrals que ens han ofert, d’anada i tornada, tots els nostres diputats.
És cert que els darrers resultats electorals a Catalunya i Espanya havien conformat probablement la situació política més propícia per avançar en termes autonomistes. Amb el PP amb majoria absoluta al govern, com també havia passat amb el PSOE, no es podia esperar res més que petites concessions i encara moltes d’elles de difícil compliment. Els experts ens explicarien per què el desenvolupament d’una llei comportava, a la pràctica, una reducció i limitació de les competències autonòmiques prèviament pactades.
Aquest muntatge teatral a què em referia, va tenir el seu punt àlgid amb l’aprovació, al Parlament de Catalunya, de la proposta d’Estatut, que s’enviava a Madrid. Tot feia suposar que la part negociadora més autonomista havia aconseguit avançar força i comprometre els socis del PSOE. Només el PP se’n desentenia perquè li calia seguir el guió fixat des de Madrid. L’espectacle de la signatura de l’acord va fer somniar a molts catalans, no tant pel contingut de l’Estatut, que la majoria ignorava, sinó per l’escenificació i els aires triomfals dels actors i actrius d’aquella obra èpica que s’hauria de convertir, pocs dies més tard, en drama.
La majoria de catalans ha anat seguint els diferents episodis d’aquesta història sense massa coneixement de què anàvem a guanyar-hi, però esperonats per les declaracions dels defensors de l’Estatut. Els mateixos polítics que varen esverar el galliner i que van fer veure l’Estatut com la culminació de tots els anhels sobiranistes, poc a poc varen canviar els seus papers, alguns d’ells per qüestió del guió i d’altres perquè es començava a posar entredit alguns dels seus principis ideològics com a formació política.
Després d’uns pactes estranys amb el govern de Madrid, i conseqüentment amb el PSOE, i una febre de gelosia protagonista, acompanyada de la immaduresa política dels nostres governants i la seva manca d’intel·ligència per al pacte, han acabat amb moltes de les il·lusions ciutadanes que potser no eren massa fonamentades però animaven a pensar que l’avenç en finançament i autonomia havia valgut la pena.
A poques setmanes per referendar l’Estatut hem vist com s’ha trencat un pacte de govern a tres bandes que havia sorgit per acabar amb 23 anys de govern nacionalista, proposant un govern progressista d’esquerres. Un pacte, el del Tinell, que comprometia als tres participants a dur a terme una política clarament social, transparent i participativa. Tot això s’ha acabat i l’excusa ha estat el no posar-se d’acord en la defensa o no de l’Estatut que ens ha quedat de tornada de Madrid. Alguns hi veuen la incapacitat de fer prevaler l’interès del país per sobre dels interessos partidistes.
Com deia en començar, la campanya per al referèndum, amb l’anunci de la convocatòria d’eleccions al Parlament de Catalunya per abans d’acabar l’any, s’ha convertit en una campanya partidista, en què es busca treure el màxim profit possible en vistes a les eleccions de la tardor.
D’aquí a pocs dies sabrem com acaba el tema de l’Estatut i també si aquesta barreja de sainet i drama ha animat o no la ciutadania catalana. L’Estatut sortirà victoriós o derrotat, amb més o menys participació, però ningú ens podrà negar que al final de tot, haurem patit un desencant que trigarem a recuperar-nos-en.
Toquem de peus a terra i acceptem la realitat. A Catalunya hi ha sentiment independentista més o menys declarat, més o menys dissimulat. Hi ha polítics que volen fer-nos creure que es tracta d’una minoria però no és ben bé així. També hi ha qui defensa la unitat d’Espanya, ja sigui perquè li agrada o bé, li interessa. D’aquests també n’hi ha força. A partir d’aquí caldria analitzar què ens podia aportar de nou el projecte d’Estatut, iniciat en un moment de canvi de governs i sense una demanda clara al carrer.
Per als sobiranistes, tenint en compte que en el tràmit establert per a l’aprovació de l’Estatut calia que passés amb èxit pel Congrés de Diputats de Madrid, massa optimistes no podien ser. Per als més federalistes ja els anava bé una certa ambigüitat, i no els agrada gens que els parlin del dret d’autodeterminació. Per als espanyolistes, el que interessava era aconseguir una disbauxa i que tot anés en orris. Finalment, per als escèptics (la majoria de la ciutadania), hi havia més ganes d’aconseguir veure un govern de debò i que anés més per feina, que no pas tota la picabaralla i representacions teatrals que ens han ofert, d’anada i tornada, tots els nostres diputats.
És cert que els darrers resultats electorals a Catalunya i Espanya havien conformat probablement la situació política més propícia per avançar en termes autonomistes. Amb el PP amb majoria absoluta al govern, com també havia passat amb el PSOE, no es podia esperar res més que petites concessions i encara moltes d’elles de difícil compliment. Els experts ens explicarien per què el desenvolupament d’una llei comportava, a la pràctica, una reducció i limitació de les competències autonòmiques prèviament pactades.
Aquest muntatge teatral a què em referia, va tenir el seu punt àlgid amb l’aprovació, al Parlament de Catalunya, de la proposta d’Estatut, que s’enviava a Madrid. Tot feia suposar que la part negociadora més autonomista havia aconseguit avançar força i comprometre els socis del PSOE. Només el PP se’n desentenia perquè li calia seguir el guió fixat des de Madrid. L’espectacle de la signatura de l’acord va fer somniar a molts catalans, no tant pel contingut de l’Estatut, que la majoria ignorava, sinó per l’escenificació i els aires triomfals dels actors i actrius d’aquella obra èpica que s’hauria de convertir, pocs dies més tard, en drama.
La majoria de catalans ha anat seguint els diferents episodis d’aquesta història sense massa coneixement de què anàvem a guanyar-hi, però esperonats per les declaracions dels defensors de l’Estatut. Els mateixos polítics que varen esverar el galliner i que van fer veure l’Estatut com la culminació de tots els anhels sobiranistes, poc a poc varen canviar els seus papers, alguns d’ells per qüestió del guió i d’altres perquè es començava a posar entredit alguns dels seus principis ideològics com a formació política.
Després d’uns pactes estranys amb el govern de Madrid, i conseqüentment amb el PSOE, i una febre de gelosia protagonista, acompanyada de la immaduresa política dels nostres governants i la seva manca d’intel·ligència per al pacte, han acabat amb moltes de les il·lusions ciutadanes que potser no eren massa fonamentades però animaven a pensar que l’avenç en finançament i autonomia havia valgut la pena.
A poques setmanes per referendar l’Estatut hem vist com s’ha trencat un pacte de govern a tres bandes que havia sorgit per acabar amb 23 anys de govern nacionalista, proposant un govern progressista d’esquerres. Un pacte, el del Tinell, que comprometia als tres participants a dur a terme una política clarament social, transparent i participativa. Tot això s’ha acabat i l’excusa ha estat el no posar-se d’acord en la defensa o no de l’Estatut que ens ha quedat de tornada de Madrid. Alguns hi veuen la incapacitat de fer prevaler l’interès del país per sobre dels interessos partidistes.
Com deia en començar, la campanya per al referèndum, amb l’anunci de la convocatòria d’eleccions al Parlament de Catalunya per abans d’acabar l’any, s’ha convertit en una campanya partidista, en què es busca treure el màxim profit possible en vistes a les eleccions de la tardor.
D’aquí a pocs dies sabrem com acaba el tema de l’Estatut i també si aquesta barreja de sainet i drama ha animat o no la ciutadania catalana. L’Estatut sortirà victoriós o derrotat, amb més o menys participació, però ningú ens podrà negar que al final de tot, haurem patit un desencant que trigarem a recuperar-nos-en.
Escrit publicat a l'Ametlla d'Arenys, d'aquest mes de juny
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada