Aquest dissabte a la vetlla pasqual érem pocs i grans. Amb prou feines hi havia un parell de famílies amb els seus fills. De jovent, pràcticament ningú. Tot això em portava a pensar que si tot segueix igual, en pocs anys la vetlla pasqual es podrà celebrar a la capella fonda.
Tot sigui dit, a mi no em preocupa la quantitat i per tant no em seria el mateix veure l’església plena si pensés que no hi han anat per pròpia voluntat. El que em fa pensar és el motiu o motius per què les esglésies s’han anat buidant.
D’entrada m’allunyo de l’explicació més sentida que parla de la societat actual, de la pèrdua de valors, de la televisió... a mi m’agrada implicar-me en les causes i analitzar quina és la visió de la persona actual. Tampoc estaria d’acord en pensar que l’ateisme o l’agnosticisme han guanyat terreny davant la religiositat de les persones. Continuo pensant que la majoria de persones és essencialment religiosa encara que no practiqui. És per això que intento endevinar per què no ho fa.
Seguia la cerimònia religiosa i intentava captar motius i missatges que fossin prou atractius per als joves i no en sabia trobar. Es tractava de tot un ritual que o bé l’assumies com a propi o t’havies de conformar en seguir-lo passivament. Vaig arribar a la conclusió que la feina no s’havia de fer allà dins sinó que calia treballar-la al carrer i dia rere dia. Vaig imaginar-me que a la vetlla pasqual dels caputxins hi hauria més gent i també més joves. Això em reforçava la meva tesi sobre el treball continuat.
Encara que el temps ha canviat i les comparacions no són bones, recordo que en els meus anys de joventut quan arribava el vespre del diumenge ens dirigíem al convent dels franciscans del Remei per celebrar l’Eucaristia. Els pares no ho entenien, però nosaltres ens retrobàvem cada setmana, i ho celebràvem junts. Una persona forastera potser no hauria vist grans diferències respecte a la mateixa celebració d’una parròquia qualsevol, però hi eren i el que més pesava era que ens coneixíem i formàvem, encara que fos tres quarts d’hora a la setmana, una veritable comunitat.
Un dia amb la Dolors parlàvem del fet religiós i no ens posàvem d’acord en un punt. Ella em parlava d’una relació mística amb Déu, i jo, sense negar la pregària personal, donava sentit al fet comunitari com a base de la pràctica religiosa. Perquè no cal processar una religió per esdevenir una bona persona, caritativa, justa. Tot això és una decisió personal. Una altra cosa és compartir i fer pinya per avançar tots plegats i rendibilitzar el nostre esforç. Això s’ha de fer en comunitat.
Aquest dissabte a la vetlla pasqual vaig pensar que calia fer sortir de l’església el missatge de Déu, altrament els joves no hi entrarien perquè no en tenen cap necessitat.
Tot sigui dit, a mi no em preocupa la quantitat i per tant no em seria el mateix veure l’església plena si pensés que no hi han anat per pròpia voluntat. El que em fa pensar és el motiu o motius per què les esglésies s’han anat buidant.
D’entrada m’allunyo de l’explicació més sentida que parla de la societat actual, de la pèrdua de valors, de la televisió... a mi m’agrada implicar-me en les causes i analitzar quina és la visió de la persona actual. Tampoc estaria d’acord en pensar que l’ateisme o l’agnosticisme han guanyat terreny davant la religiositat de les persones. Continuo pensant que la majoria de persones és essencialment religiosa encara que no practiqui. És per això que intento endevinar per què no ho fa.
Seguia la cerimònia religiosa i intentava captar motius i missatges que fossin prou atractius per als joves i no en sabia trobar. Es tractava de tot un ritual que o bé l’assumies com a propi o t’havies de conformar en seguir-lo passivament. Vaig arribar a la conclusió que la feina no s’havia de fer allà dins sinó que calia treballar-la al carrer i dia rere dia. Vaig imaginar-me que a la vetlla pasqual dels caputxins hi hauria més gent i també més joves. Això em reforçava la meva tesi sobre el treball continuat.
Encara que el temps ha canviat i les comparacions no són bones, recordo que en els meus anys de joventut quan arribava el vespre del diumenge ens dirigíem al convent dels franciscans del Remei per celebrar l’Eucaristia. Els pares no ho entenien, però nosaltres ens retrobàvem cada setmana, i ho celebràvem junts. Una persona forastera potser no hauria vist grans diferències respecte a la mateixa celebració d’una parròquia qualsevol, però hi eren i el que més pesava era que ens coneixíem i formàvem, encara que fos tres quarts d’hora a la setmana, una veritable comunitat.
Un dia amb la Dolors parlàvem del fet religiós i no ens posàvem d’acord en un punt. Ella em parlava d’una relació mística amb Déu, i jo, sense negar la pregària personal, donava sentit al fet comunitari com a base de la pràctica religiosa. Perquè no cal processar una religió per esdevenir una bona persona, caritativa, justa. Tot això és una decisió personal. Una altra cosa és compartir i fer pinya per avançar tots plegats i rendibilitzar el nostre esforç. Això s’ha de fer en comunitat.
Aquest dissabte a la vetlla pasqual vaig pensar que calia fer sortir de l’església el missatge de Déu, altrament els joves no hi entrarien perquè no en tenen cap necessitat.
La última vegada que vaig anar a missa em van ruxar el cap, i jo, com gat escaldat no hi vaig tornar més. Però, enguany, per motius que no venen al cas, hi he tornat. Era diumenge de ressurrecció, la missa estava cantada pel cor de veus del meu poble i si he de ser sincer, feia molt de temps que no sentia una pau interior tan gran, reconec que no escoltava el que sermonejava el rector, no entenia les lletres de les cançons ni comprenia el significat de la ressurrecció, però era com si trobés quelcom que habia perdut feia mot de temps. Hi vaig anar amb el meu fill de cinc anys, em va preguntar sobre tot el que es podia preguntar i una mica més, i mitja hora després de l´’inici em va dir que s’aburria i que volia marxar, com a premi li vaig comprar un parell de paquets de cromos de Pokemon, havia aguantat trenta minuts sense fer tabola, el que és un rècord pel meu hyper-fill.
ResponEliminaVa ser una troballa, una descoberta que tindrà continuitat.
Si em permets una petita aportació respecte a la pregunta que et fas de perquè la gent s’allunya de l’esglessia, potser és per la seva tradicional comvivència amb el poder, es fa dificil assistir a una cerimonia oficiada per col•laboradors de, per exemple, el règim franquista. De totes maneres jo també crec que hi ha una mena de rebifalla espiritual, segons la meva opinió degut a les corrents de pensament o “modes” vingudes d’orient, el misticisme oriental sembla que “ven” més que el catòlic. Jo en canvi, no veig gaire diferencia entre la teoria Zen o el budisme i per exemple el càntic espiritual de San Joan de la Creu. A tothom que li interessi el tema li recomano el llibre “la ola es el mar: espiritualidad mística” de Willigis Jäger.