Aquest seria un titular que agradaria a força gent, sobretot a militants del Partit Popular a Catalunya, i que no acaben d’entendre la crispació que està generant el seu partit, des de la resta d’Espanya.
M’agradaria pensar que a l’Estat espanyol és possible una alternança política sense generar tanta ràbia més o menys continguda. És bona la divergència i és bona la pluralitat. Cal però ser assenyat i no generar més confrontacions.
Sembla ser que alguns empresaris catalans, la majoria dels quals se’ls atribueix més o menys simpatia a posicions properes al PP, han demanat a Rajoy que variï el seu to de crispació. Rajoy ha acceptat tenir més cura de les formes però ha volgut deixar ben clar que la seva obligació és denunciar l’alt grau d’intervencionisme de la proposta de nou Estatut.
Tots sabem però que demà, quan sigui fora, tornarà a incitar el rebuig cap aquesta part d’Espanya on el seu partit és poc més que testimonial. Aquesta és la hipocresia de la realitat partidista de la nostra política. Es diu allò que convé dir a cada lloc i a cada moment. Allò que un pensa és secundari. La imatge és molt important i l’objectiu és recollir el màxim de vots possibles, al preu que sigui, per després fer i desfer al seu aire sense tenir en compte a ningú. A ningú que no sigui del seu color.
Els polítics catalans haurien també de recuperar aquest seny que ens enorgullim de tenir. És molt fàcil caure a la mateix trampa. Sobretot ara quan ja es comencen a fer les primeres passes per al llarg camí electoral que no acabarà fins al 2008.
M’agradaria pensar que a l’Estat espanyol és possible una alternança política sense generar tanta ràbia més o menys continguda. És bona la divergència i és bona la pluralitat. Cal però ser assenyat i no generar més confrontacions.
Sembla ser que alguns empresaris catalans, la majoria dels quals se’ls atribueix més o menys simpatia a posicions properes al PP, han demanat a Rajoy que variï el seu to de crispació. Rajoy ha acceptat tenir més cura de les formes però ha volgut deixar ben clar que la seva obligació és denunciar l’alt grau d’intervencionisme de la proposta de nou Estatut.
Tots sabem però que demà, quan sigui fora, tornarà a incitar el rebuig cap aquesta part d’Espanya on el seu partit és poc més que testimonial. Aquesta és la hipocresia de la realitat partidista de la nostra política. Es diu allò que convé dir a cada lloc i a cada moment. Allò que un pensa és secundari. La imatge és molt important i l’objectiu és recollir el màxim de vots possibles, al preu que sigui, per després fer i desfer al seu aire sense tenir en compte a ningú. A ningú que no sigui del seu color.
Els polítics catalans haurien també de recuperar aquest seny que ens enorgullim de tenir. És molt fàcil caure a la mateix trampa. Sobretot ara quan ja es comencen a fer les primeres passes per al llarg camí electoral que no acabarà fins al 2008.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada