Diran que ho critico perquè va contra nostra i és evident que m’amoïna, però no és perquè vegi perillar la solidesa de la meva nació catalana sinó que em preocupa la lleugeresa en què cau el Partit Popular a l’hora de combatre qualsevol acció que porta a terme el PSOE i la resta de partits democràtics, encara que sigui mobilitzant a les masses amb una acció inconstitucional. Em refereixo a la recollida de signatures per exigir un referèndum a tot l’Estat, sobre el dret dels catalans de comptar amb un Estatut aprovat pel nostre Parlament.
No vull caure en la trampa de classificar al PP com a partit no democràtic, però sí que em permeto la llicència de criticar la seva poca capacitat democràtica per acceptar el joc que entre tots hem pactat. No es pot ser tan insensat de posar en perill l’estabilitat de la societat espanyola, només en benefici propi. No és la primera vegada que ho dic però no em cansaré de repetir-ho mentre la seva actuació no utilitzi el traç democràtic de la nostra societat.
L’oposició política és tan necessària com el govern, sigui en un ajuntament, en una nació o estat. Però de la mateixa manera que no es pot governar amb prepotència i prevaricació, tampoc es pot actuar des de l’oposició utilitzant expressament formes no democràtiques per gastar el govern. No es pot jugar amb la passió, el desconeixement de les regles del joc i la innocència de la gent, per aconseguir estar a dalt.
En període electoral tothom sap que els partits i els seus líders exageren i prometen més del que realment poden. Acabades les eleccions, totes les forces polítiques han d’acceptar els resultats i posar-se a treballar des de la posició que els electors els han col·locat.
Un dia vaig escriure animant al grup municipal de CIU a l’Ajuntament d’Arenys de Mar, de trencar el pacte amb la regidora del PP, que els va donar la majoria necessària per formar govern. Pocs dies després de ser publicat l’escrit, em vaig trobar amb la regidora i no entenia per què barrejava la política estatal amb la local. Li vaig reconèixer que jo era un gran defensor de prioritzar el treball local al marge de les opcions polítiques, però també li vaig dir que hi havia uns límits. Considero que els militants del Partit Popular són indirectament corresponsables de les actuacions del seu partit, perquè són militants per voluntat pròpia. Qui s’apunta en un lloc, ha d’acceptar les directrius i sinó li agraden té l’opció de sortir-ne. El qui entra en política es “mulla” i qui no ho vol veure així, que s’ho faci mirar.
No vull caure en la trampa de classificar al PP com a partit no democràtic, però sí que em permeto la llicència de criticar la seva poca capacitat democràtica per acceptar el joc que entre tots hem pactat. No es pot ser tan insensat de posar en perill l’estabilitat de la societat espanyola, només en benefici propi. No és la primera vegada que ho dic però no em cansaré de repetir-ho mentre la seva actuació no utilitzi el traç democràtic de la nostra societat.
L’oposició política és tan necessària com el govern, sigui en un ajuntament, en una nació o estat. Però de la mateixa manera que no es pot governar amb prepotència i prevaricació, tampoc es pot actuar des de l’oposició utilitzant expressament formes no democràtiques per gastar el govern. No es pot jugar amb la passió, el desconeixement de les regles del joc i la innocència de la gent, per aconseguir estar a dalt.
En període electoral tothom sap que els partits i els seus líders exageren i prometen més del que realment poden. Acabades les eleccions, totes les forces polítiques han d’acceptar els resultats i posar-se a treballar des de la posició que els electors els han col·locat.
Un dia vaig escriure animant al grup municipal de CIU a l’Ajuntament d’Arenys de Mar, de trencar el pacte amb la regidora del PP, que els va donar la majoria necessària per formar govern. Pocs dies després de ser publicat l’escrit, em vaig trobar amb la regidora i no entenia per què barrejava la política estatal amb la local. Li vaig reconèixer que jo era un gran defensor de prioritzar el treball local al marge de les opcions polítiques, però també li vaig dir que hi havia uns límits. Considero que els militants del Partit Popular són indirectament corresponsables de les actuacions del seu partit, perquè són militants per voluntat pròpia. Qui s’apunta en un lloc, ha d’acceptar les directrius i sinó li agraden té l’opció de sortir-ne. El qui entra en política es “mulla” i qui no ho vol veure així, que s’ho faci mirar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada